Profile Image

Dídac Boza

Periodista

El mirall trencat del PSOE i Catalunya

(Publicat a ‘Nació Digital’)

L’any 2004, animat per la seva victòria del darrer minut, José Luis Rodríguez Zapatero, llançava -probablement convençut del que deia- una frase que tenia vocació d’axioma: “El PSOE és el partit que més s’assembla a Espanya”. Eren els temps de l’efímer idil·li amb “l’Espanya plural” i del famós “apoyaré” que el mateix Zapatero no va trigar a desmentir. Avui -dotze llargs anys després- podem entendre amb molta més precisió el significat de la vella proclama socialista. Evidentment el PSOE ja no és el partit que més s’assembla a Espanya quan retrocedeix a les urnes elecció darrera elecció. I pel que fa a l’anomenada “Espanya plural”, cada cop és més clar que el concepte no només no ha calat prou en la societat espanyola, sinó que genera anticossos en el nacionalisme espanyol que també té representants destacats -i dels més actius- dins de PSOE. A qui s’assembla, doncs, la formació que intenta liderar Pedro Sánchez? La resposta la podem trobar en l’origen de la seva crisi actual.

La convulsió interna que viuen ara els socialistes espanyols és paral·lela a la degradació del sistema polític espanyol nascut a la transició. El PSOE dels darrers quaranta anys (poc a veure amb el de la República) és probablement el producte més genuí del règim del 78. A finals dels 70 el partit de Felipe González jugava el paper d’alternativa política, una figura del tot necessària per donar credibilitat democràtica a una transició que es basava en l’oblit del cop d’estat de 1936 i de la repressió i la dictadura que se’n va derivar. El PSOE va ser una peça clau per l’acceptació de la monarquia que havia estat reinstaurada pel règim militar. A més d’això, amb un convenciment “federal” força qüestionable, el PSOE va assumir la necessitat d’afavorir famós “encaix” de les nacions històriques –essencialment la catalana i la basca- si es volia donar estabilitat a la feble democràcia espanyola. És per això que va néixer el PSC el mateix 1978, com a projecte polític teòricament sobirà, malgrat totes les reserves de no pocs quadres “federals” d’aquell temps.

A força d’avalar el “café para todos” inventat per la UCD i de beneficiar-se’n políticament durant quatre dècades, el PSOE ha contribuït a consagrar un estat de les autonomies que des del començament va resultar massa estret per a Catalunya, i només suportable per al País Basc i Navarra per l’avantatge de poder disposar de la caixa dels impostos. Cap contribució positiva durant quatre dècades a la pedagogia sobre la plurinacionalitat que hauria resultat tan necessària en un fals estat-nació concebut i creat com una simple expansió del Regne de Castella. Ans al contrari, han estat polítics socialistes espanyols, des dels palaus regionals d’Andalusia, Extremadura, La Manxa o d’altres territoris, els primers a aixecar el dit acusador de la “insolidaritat” cada cop que des de Catalunya s’ha reclamat una revisió del sistema. A qui ha d’estranyar doncs, que el PSOE es trobi ara desdibuixat quan es mira en el mirall electoral de les nacions històriques. Quina Espanya volen tornar a governar els socialistes espanyols i quina reforma “federal” pretenen impulsar si és precisament als territoris on més afinitat hauria de trobar el federalisme allà on reben el càstig electoral més server.

28El debat de la qüestió de confiança plantejada pel president Carles Puigdemont que avui s’inicia al Parlament obre un curs polític a Catalunya que segur que estarà ple d’entrebancs i dificultats. Els representants del poble català tenen el difícil repte de buscar respostes a les incògnites més grans que mai s’hagi plantejat la societat del nostre país. La primera i més immediata, quin ha de ser i com s’ha d’activar el mecanisme de sobirania que permeti, d’una vegada i amb totes les conseqüències, escoltar la voluntat dels catalans quan l’Estat al qual pertanyen els ciutadans de Catalunya es nega a reconèixer-los aquest dret. Sí que hi ha, però, una certesa. Una veritat que està ja més que comprovada i sobre la qual haurà de fonamentar-se la resposta del president Puigdemont i de la majoria del Parlament. A l’altre costat ja no hi queda gaire cosa més que els bocinets d’un mirall trencat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.