Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Buscar la fórmula

(publicat a ‘Nació Digital’)

L’independentisme català ha trobat la fórmula perfecta de la mobilització. La combinació de festa cívica i de contundència constant en la reivindicació de llibertat és la clau de l’èxit de les successives demostracions de la Diada. Però l’ús pacific, massiu, familiar i somrient dels carrers és, sobretot, el motor més potent, l’eina més eficaç al servei de la causa de la necessària i desitjable República Catalana. Algun opinador de l’unionisme s’ha apressat aquests dies a definir Catalunya com “un gran esplai”, una mena parc temàtic on centenars de milers de persones es diverteixen massivament un cop a l’any reivindicant quelcom que “no puede ser y además es imposible”. Aquest argument no ha de sorprendre perquè denota de forma molt poc dissimulada la voluntat de menystenir el que, en el fons, es reconeix com l’arma més poderosa de l’adversari.

La mobilització es bàsica, però no deixa de ser un instrument per buscar la fórmula més difícil. Com fer-ho per aconseguir presentar a ulls del món un mandat democràtic clar i inequívoc que els representants internacionals reclamen als polítics en els contactes discrets amb la diplomàcia catalana? Aquesta és la clau que d’una manera o de l’altra, de forma explícita o suggerida haurà de mostrar el president de la Generalitat d’aquí a dues setmanes en el debat de la moció de confiança. A hores d’ara no sabem com acabarà aquest procés, però podem intuir que, després d’un probable últim i desatès gest d’apel·lació a Espanya per acordar una via de sortida democràtica, el Govern català i la majoria independentista del Parlament hauran de moure peça i no podran fer-ho sols.

És, sens dubte, el pare de tots els reptes. Aconseguir una culminació del procés que sigui jurídicament segura i que compleixi amb els estàndards democràtics internacionals sense la col·laboració i amb tota la hostilitat del Regne d’Espanya.  El combat obert de la diplomàcia espanyola a les ordres del ministro García Margallo contra l’acció exterior del Govern de Catalunya mostra clarament quin es el camí. Quan Margallo desferma la seva retòrica patriòtica espanyola per alertar del risc secessionista català i, sobretot, quan ordena a ambaixadors i cònsols que boicotegin l’activitat del conseller Romeva està reconeixent que pot existir una escletxa internacional per la qual podria colar-se la causa de l’autodeterminació catalana.

El Govern i la majoria independentista del Parlament faran bé en buscar companyia per als mesos que vénen. Discreta i imprescindible companyia internacional com la que treballa Acció Exterior de la Generalitat i també companyia política domèstica, d’aquells sectors no inclosos entre els 72 diputats que estiguin convençuts de la necessitat imperiosa de comptar-nos a les urnes d’una vegada. El veterà independentista Miquel Sellarès ha fet en els darrers dies una aportació valuosa: “El peix s’ha de buscar allà on és, i el poc que falta per superar el 50% és a l’esquerra”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.