Profile Image

Dídac Boza

Periodista

No esperàvem una CUP dòcil, però sí una CUP útil

Catalunya és un país petit i però un sistema sociopolític enormement complex. Probablement mai no ens posaríem d’acord en concloure si la supervivència de la nació catalana és un miracle malgrat segles de negacions, prohibicions, agressions i bombardejos, o si el miracle de debò és que encara existeixi una consciència col·lectiva de poble malgrat els antagonismes polítics que alimenta interiorment la societat catalana. Segurament les dues coses són veritat a parts iguals. Catalunya és una combinació extraordinària entre unitat èpica i disputes eternes. Com estem comprovant abastament, sembla que aquesta condició bipolar no podia faltar ara que el país es planteja un repte tan important com el d’aconseguir la independència.

El veto als pressupostos que, segons la CUP, “no veta res”, servirà d’aliment a l’unionisme. En els darrers dies, partits i opinadors del “no” a la independència i “no” al referèndum s’han esforçat en insinuar que el Govern podria trobar una vida més plàcida, en braços del PSC o fins i tot del Partit Popular a canvi, naturalment, d’oblidar-se –almenys per una temporada- de l’estel a les senyeres. El fet que la CUP enviï els comptes de la Generalitat a la paperera sense debat resulta inintel·ligible per a una gran majoria d’independentistes (inclosa, a jutjar pel resultat de la votació cupaire, la meitat de la mateixa organització anticapitalista) però els cants de sirena unionistes sí que s’entenen perfectament. Ciutadans, PSC i PP han comprès molt bé que mentre hi hagi unitat d’acció independentista –al carrer i al Parlament- ells tenen la batalla perduda. Veuen com a única esperança de salvació el trencament de la unitat política independentista i anhelen, sobretot, el trencament de la unitat social.

L’antagonisme entre els extrems ideològics de l’independentisme és un ingredient clau en la complexa amanida política catalana.  Ni la CUP ha pogut suportar mai el que representa Convergència Democràtica de Catalunya ni als convergents els resulta gens fàcil assimilar el sotrac que ha representat el sacrifici forçós del seu líder després de la pressió inexorable dels anticapitalistes. Hem de creure que ningú no va dir a l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras ni als independents de Junts pel Sí que la vida seria fàcil quedant just al mig de la batalla. Aquest dimecres serà un dia especialment difícil pel al vicepresident del Govern, que pot veure frustrat el seu primer gran examen de governança sense haver tingut ni tan sols l’oportunitat de presentar-se.

Seguim pensant que la CUP representa un espai polític necessari en una societat que vol forçar canvis. Com escrivíem en aquest mateix espai fa algunes setmanes els 10 diputats cupaires són l’expressió legítima de 300.000 ciutadans catalans que hi van apostar el 27 de setembre. Bona feina, deuen pensar aquells votants, quan la CUP estira la corda per contrarestar inèrcies i temptacions conservadores. Temps i esforç malaguanyats, quan la corda es trenca i llavors no queda cap possibilitat de guanyar res en la partida. Ningú no esperava de la CUP que fos dòcil però segur que tots els seus votants i molts dels ciutadans d’altres sectors ideològics de l’independentisme, esperaven que el seu concurs polític resultés útil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.