Profile Image

Dídac Boza

Periodista

26-J, segona volta o terratrèmol?

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Es diu sovint que en política no existeixen el mitjà ni el llarg termini. Tot es fa pensant en el càlcul més immediat. Millor acomodar-se en els grans problemes o fins i tot aprofitar-se’n que no pas assumir la feinada i el risc de posar-s’hi per trobar les solucions. Si hi ha un sistema polític on aquesta afirmació és del tot irrefutable, aquest és el regim espanyol de monarquia parlamentària i descentralització autonòmica, nascut l’any 1978 i agonitzant en l’actualitat. Només una classe política com l’espanyola -de dretes i d’esquerres- tan aferrada a la filosofia del carpe diem, es podia permetre haver arribar a la situació de desgavell actual.

Espanya no ha fet els deures de rendiment de comptes amb la història en 40 anys. No ha trencat –més aviat tot el contrari- amb la tradicional contaminació tòxica entre interessos del diner privat i administració pública. I, clamorosament, els polítics espanyols no han tingut mai cap voluntat real de construir un estat autènticament plural, que no sigui un intent de versió actualitzada del Regne de Castella. Més tard o més d’hora tot això havia de tenir un preu i unes conseqüències. Deixant al marge els càlculs electorals de mirada curta, l’actual bloqueig polític espanyol s’explica també per la inèrcia històrica de les darreres dècades. Vet aquí el punt en el qual es troba Espanya com a projecte polític. Un vell sistema que es mor i que –a diferència del que passava fa 40 anys- ho fa sense que es vegin signes clars que n’estigui naixent un de nou.

Atenció a l’operació Iglesias-Garzón i a les tendències de fons. La “segona volta” de les eleccions poden acabar consumant el que d’un temps ençà ha aparegut a la política espanyola com una possibilitat real. Si el PSOE cau al segon lloc de l’esquerra i a la tercera fila de la política espanyola, s’haurà fet realitat una de les condicions més clares del final de cicle: la marginalització d’un dels grans partits protagonistes del procés constituent de 1978. Veurem una campanya de nervis a les files socialistes. El nerviosisme ja deuria ser mot evidents ahir dimarts a la seu madrilenya del carrer Ferraz de Madrid i al Palacio de San Telmo de Sevilla, davant l’última proposta mediàtica de Pablo Iglesias: llistes conjuntes al Senat. En la guerra per l’hegemonia de l’esquerra espanyola, la batalla de la iniciativa política ja té un guanyador clar, i no té carnet del PSOE.

A Catalunya, el 26-J també pot confirmar tendències. El conflicte català és en aquest moment, epicentre, de bona part dels moviments sísmics que fan trontollar la política espanyola. Molt probablement, la representació catalana en el nou Congrés dels Diputats, farà encara més evident fins a quin punt caldria un referèndum si Espanya volgués gestionar una realitat que no vol assumir. En l’àmbit dels escons independentistes a Madrid es preveu un nou reajust electoral, favorable a ERC i desfavorable per a CDC. En Comú Podem i Esquerra poden sumar més de la meitat dels 47 diputats catalans al Congrés.  El PSC  ho té difícil per mantenir el que ja fa quatre mesos va ser el pitjor resultat de la seva història. Els socialistes catalans ja poden explicar als seus companys de la resta de l’estat com sobreviure després de deixar de ser un partit hegemònic. A Espanya ara és la novetat, però a Catalunya, les plaques tectòniques de l’esquerra ja fa temps que es mouen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.