Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Tendències suïcides

(Publicat a ‘Nació Digital’)

“Els partits polítics no moren de mort natural; se suïciden”. Aquesta afirmació s’atribueix a José Enrique Rodó, un pensador, escriptor i polític uruguaià que va morir fa un segle, però la sentència sembla plenament vigent. Hi hauríem d’afegir un matís important: a diferència dels suïcidis més usuals, els processos de les organitzacions polítiques no acostumen a ser ràpids sinó agònics. Llevat d’exemples excepcionals com el de la UCD de la transició espanyola, entre els partits no són freqüents els casos de mort sobtada per implosió. Els aparells polítics són més donats a l’autodestrucció lenta, a anar minant progressivament la seva pròpia salut a base de l’ús i l’abús del tacticisme. És una de les malalties polítiques més greus que, en casos extrems, acaba causant metàstasis en forma de pèrdua de sentit de la realitat i desconnexió de la ciutadania. En el panorama actual -català i espanyol- apareixen alguns símptomes clars d’aquesta patologia.

Els darrers 100 dies de bloqueig espanyol poden ser estudiats a les facultats de ciència política com un exemple paradigmàtic d’endogàmia partidista. Al tacticisme habitual dels partits s’afegeixen en aquest cas els intents de supervivència personal de dirigents que estan qüestionats internament a dins de les seves pròpies organitzacions. A Mariano Rajoy el cos li demana no fer res i esperar. Com és sabut la passivitat no és cap novetat en el cas del president espanyol en funcions. El que sí que és nou és que el Partit Popular, afectat com mai per les investigacions sobre xarxes de corrupció, es troba davant una disjuntiva totalment dramàtica per a Rajoy. Ben aviat el PP haurà d’optar entre mantenir el delicat equilibri intern que sustenta el lideratge del president en funcions o bé, en cas contrari, posar punt final a la vida política de l’home gris que ha gestionat l’herència negra de José María Aznar.

Mogut pel mateix instint de supervivència Pedro Sánchez fa tot el contrari que Rajoy. El secretari general del PSOE habita en un territori polític on s’ha aixecat la veda de caça. Sánchez correria el risc de caure per una perdigonada procedent de “foc amic” si s’aturés ni que fos per un moment; si deixés d’esforçar-se per aparèixer davant l’opinió pública espanyola com una alternativa visible a president del govern. Sánchez ha de seguir fins al final en el paper de candidat encara que la seva capacitat de moviments estigui molt limitada. Els marges polítics del dirigent socialista limiten al sud amb Andalusia i al nord-est amb Catalunya. Una eventual entesa amb els partits independentistes catalans i amb el referèndum a l’escocesa que reclama En Comú Podem i que assumeix (fins ara) Pablo Iglesias són la paret que el polític socialista madrileny no vol (ni tampoc li deixen) saltar.

En les properes hores i en les 6 setmanes que falten per al termini legal que portaria a repetir eleccions veurem de quina manera evolucionen les “línies vermelles” d’uns i altres sobre la qüestió catalana. Recordant la teoria de l’uruguaià Rodó sobre les tendències suïcides dels partits, el cert és el quadre clínic que presenten els socialistes espanyols és força complet. Una gran coalició amb la dreta PP-Ciutadans abocaria el PSOE a morir com a partit majoritari de l’esquerra espanyola de manera ràpida i expeditiva. Anar a unes noves eleccions per impossibilitat d’acord amb la nova esquerra de Podemos pot significar allargar una agonia lenta i inexorable. D’indicis suïcides en la política catalana actual també n’hi ha. També en parlarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.