Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Candidat Sánchez, ficció en tres actes

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Investidura ficció: candidat amb vots insuficients és aplaudit amb entusiasme pels 90 diputats del seu grup. En silenci, vigilants, altres 40 diputats, insuficients però necessaris, atès que sense ells no hi hauria representació. En els rostres dels uns i els altres s’hi pot llegir clarament l’estat d’ànim. Els 90 primers no amaguen la il·lusió, i fins i tot un punt d’enyorada eufòria, en imaginar -ni que sigui per un parell de tardes- un hipotètic retorn al govern malgrat el pitjor resultat electoral del PSOE des de 1977. Les 40 cares restants es debaten entre la satisfacció per sentir que ja poden “condicionar” la política espanyola i el “mosqueig” per algun salt de guió detectat en el discurs de l’aspirant. “Com és que s’ha oblidat de suprimir les diputacions?” pregunta malèvolament a Albert Rivera el cap de gabinet de Mariano Rajoy. Final del primer acte. La segona part es representa, en funció matinal, aquest dimecres.

Només 13 dels 47 diputats catalans al Congrés donaran aquest vespre un Sí a Pedro Sánchez. Serà el suport més baix dels representants de la ciutadania catalana en una votació d’investidura a Espanya, després de Mariano Rajoy que l’any 2011 va obtenir únicament els 11 vots dels diputats del seu partit escollits a Catalunya. En aquesta ocasió, descomptant els 5 escons en què va quedar la representació del PPC, Sánchez rebrà 29 vots negatius -una àmplia majoria absoluta- dels representants catalans al Parlament espanyol. Divendres, el dia del tercer acte, la situació no serà pas diferent. Mai un candidat socialista a presidir el govern d’Espanya havia tingut un suport social tan baix a Catalunya. El mateix Pedro Sánchez admetia ahir que “part de la societat catalana ha desconnectat”. Probablement encara quedi algú al número 75 del carrer de Nicaragua que intenti reflexionar sobre tot això.

Dilluns passat a Madrid, Miquel Iceta descrivia la situació als seus companys del comitè federal del PSOE: “Yo quiero que sepais que en Catalunya esto (el pacte PSOE-Ciudadanos) ha tenido una lectura un poco distinta (abstenció de gairebé el 70 per cent de la militància del PSC en la consulta interna) por el origen de Ciudadanos como fuerza política muy basada en un anticatalanismo, en un antinacionalismo casi primario”. Un exercici de “sinceritat” a porta tancada, però que va transcendir en públic perquè el PSOE va difondre aquesta part de la intervenció de Miquel Iceta. Va ser “error” dels tècnics del carrer Ferraz, segons la versió oficial. En tot cas, el cert és que el primer secretari del PSC és capaç de fer compatible l’explicació de fa un parell de dies a la seu del PSOE amb la fotografia del mes de novembre passat, a la porta del Tribunal Constitucional, al costat d’Inés Arrimadas i Xavier Garcia Albiol, demanant “empara” contra la intenció del Parlament de debatre i votar una resolució. Tothom a de viure com pot amb les seves contradiccions.

El pacte de Sánchez amb Rivera incomoda clarament una part dels socialistes catalans, més enllà de la capacitat d’adaptació -sembla que infinita- de la direcció del partit. L’acord genera descontent fins i tot després de les recents fuites de sectors considerats netament catalanistes o sobiranistes. Alguna línia vermella que fins ara el PSC havia aconseguit preservar de totes les seves tempestats, com és el cas del model d’immersió lingüística a l’escola catalana, queda ara en entredit amb l’acord PSOEC’s. L’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, va fer constar les seves reserves sobre una aliança que considera d’alt risc per als socialistes. Ho va fer divendres, a poques hores de la consulta interna que els militants del PSC van rebre amb notable indiferència. Era una reunió de dirigents convocada expressament per Iceta a la seu del carrer Nicaragua. La majoria dels presents, dòcils amb la línia oficial, van mirar de “calmar” l’alcaldessa colomenca, segons expressió textual d’un dels polítics participants.

És freqüent sentir o llegir posicionaments crítics amb els cordons sanitaris en política. És normal, en un context ideal de placidesa democràtica, que no estigui ben vist vetar o aïllar políticament un adversari. Però a Catalunya i a Espanya la situació dista molt de l’ideal democràtic que podríem esperar. No ho pot ser quan un dels dos grans partits que fins ara han dominat la política espanyola té dificultats per desmarcar-se del franquisme, les restes del qual expliquen part del seu origen. Es limiten molt les possibilitats de transversalitat política quan un partit com Ciutadans neix amb l’objectiu fundacional de combatre el model lingüístic del país que ha servit per mantenir la cohesió social i per preservar la llengua perseguida o marginada pel franquisme. Quan també aquesta formació, que diu ser regeneradora i impulsora d’una “nova política”, abandona de forma irada el Parlament el dia que es vota una condemna del franquisme. Novament el franquisme. Encara el franquisme. Sentint-ho molt, hi ha cordons que sí que són necessaris en política, per molt que la ficció en tres actes d’aquesta setmana intenti fer veure el contrari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.