Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Política al caire de l’abisme

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Qualsevol diria que el procés polític català només és capaç d’avançar quan està al límit i amb risc de caure pel precipici. L’abisme sembla l’escenari natural de la política a Catalunya, especialment des dels preliminars de la consulta del 9 de novembre de 2014, fins al trepidant dissabte 9 de gener de 2016 i el famós “pas al costat” del president Mas. Un cop fets els retrets de rigor als polítics pel desgast i les energies perdudes durant tres mesos llargs, val la pena també que ho analitzem com una mena assaig general. Perquè, finalment, ha estat al caire de l’abisme, on ha tocat fer política. Una experiència que potser resulta molt valuosa en aquesta nova etapa on probablement no seran cap broma els episodis de vertigen i de mal d’altura.

“Ara és l’hora… dels polítics” hauria de dir l’eslògan renovat de les entitats de la societat civil. Les grans mobilitzacions ciutadanes i la demostrada capacitat de pressió pacífica al carrer seguiran essent un factor necessari i cabdal en aquesta nova etapa, però el paper de la gent ja no serà tant el d’empènyer el procés com sí, probablement, el de defensar-lo, si cal. És als polítics, al nou Govern i al Parlament, als qui toca desenvolupar el mandat majoritari de la ciutadania. Això inclou treballar i debatre també amb aquells que dubten sobre la independència i fins i tot amb aquells que no la desitgen. És molt rellevant que Catalunya Sí que es Pot hagi decidit participar en els treballs parlamentaris per preparar el procés constituent. L’hora de la política és també el temps d’eixamplar la base social sobre la qual es vol construir la República de tots.

L’escenari incert de la governabilitat espanyola juga a favor del procés. No, evidentment, perquè es pugui esperar -almenys a mig termini- una resposta política que doni veu als catalans, sinó perquè l’aritmètica diabòlica del Congrés dels Diputats ha situat irreversiblement el conflicte amb Catalunya en el centre del tauler polític espanyol. I això val per a qualsevol dels escenaris possibles. El d’una gran coalició PP-PSOE o PP-PSOE-C’s -el més improbable si hem de creure la insistència de Pedro Sánchez- perfilaria una línia de xoc molt clara amb el govern i amb el Parlament de Catalunya. Seria un escenari d’alta tensió i generador de conflictes, però gran alimentador de l’independentisme com ho ha estat sempre, sense fallar ni un segon, el govern del PP.

Un govern alternatiu PSOE-Podem, amb la “tolerància” (activa o passiva) de Ciutadans seria tant contrari a la independència de Catalunya com el PP, però probablement gesticularia menys amb el FLA, amb l’advocacia de l’estat i amb el Tribunal Constitucional. Quedaria una mica més d’oxigen per al govern independentista de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Si tot acabés en noves eleccions a Espanya, el panorama electoral de l’estat podria esmicolar-se, encara més, a benefici de les opcions sobiranistes a Euskadi, Galícia i Catalunya. En el cas català, Esquerra Republicana podria veure millorat, encara més, el seu resultat al Congrés. El procés català també porta al límit la política espanyola. A Madrid les burles es van tallar en sec el dia de la investidura del president Puigdemont. Qui sap si, quan arribin al caire del seu propi abisme, els partits espanyols seran també capaços de fer política.20

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.