Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Eleccions en el país del plasma

(Publicat a ‘Nació Digital’)

En el país de les pantalles de plasma, de les rodes de premsa sense preguntes i de la política de plató, és lògic que cridi l’atenció un debat televisiu cada quatre anys. Una quota de pantalla de més del 48% a les llars espanyoles (9 punts menys a Catalunya) és un èxit fora de tot dubte per al grup de comunicació que organitzava i emetia el l’esdeveniment. Una altra cosa és, però, que aquesta gran curiositat es correspongui amb una connexió real entre la ciutadania i el sistema polític que, teòricament, la representa. Seria un error intentar diagnosticar l’estat de salut política d’una societat prenent com a indicador base l’índex d’audiència d’un debat a la tele. El diari barceloní que ahir titulava “debat de Champions”, ho hauria clavat si hagués fet la comparació amb el Campionat del Món de futbol. Això és, en essència, la democràcia a Espanya, un trofeu que es guanya cada quatre anys.

A Espanya les campanyes electorals demostren com està d’escardat l’edifici de 1978. El periodisme desapareix dels mitjans públics per imperatiu legal. Els ‘Telenoticies’ emeten gràfics de minutat, per fer l’absurd encara més evident. El candidat d’un partit que ja no existeix al Parlament de Catalunya gaudeix d’una presència televisiva que excedeix, de molt, la que tenen altres formacions i que supera, naturalment, l’interès informatiu que genera, més enllà de la més que probable desaparició, també, del Congrés dels Diputats.  La Junta Electoral i els partits polítics suplanten els periodistes i les redaccions. Els professionals ens recorden des de la pantalla, un cop més, que el producte que els obliguen a fer és una autèntica merda. Un rètol ens avisa que estem veient “imatges realitzades pel PP”, per si en quedava algun dubte.

Poques sorpreses a la vista en les eleccions del 20 de desembre. El Partit Popular trobarà en Ciutadans la crossa que necessita per mantenir l’estat sota el control de les mans econòmiques que n’han mogut els fils des de molt abans que s’aprovés la Constitució espanyola, aquell text de redacció vigilada, que encara està vigent a tot l’estat però que a Catalunya va ser rebutjat de facto en les eleccions del 27 de setembre. No hi haurà canvi de guió. Digui el que digui Albert Rivera en campanya, ell i el seu partit no faran una altra cosa que complir la missió per la qual han estat creats i finançats: posar cares noves i noves formes a la dreta espanyola, primer acompanyant el PP i després, més endavant, potser substituint-lo.

Des de Catalunya no cal esperar altra cosa que més política de búnquer. El ‘bloc constitucionalista’, no està disposat a sortir del dogma de “la soberania es de todos los españoles”. Un 15 per cent, més o menys, de diputats de ‘Podemos’ i de les seves diferents marques territorials no serà força suficient per forçar el referèndum català que, després d’alguns dubtes, els de Pablo Iglesias han incorporat al seu programa. El miratge socialista d’una reforma constitucional  -federal, diuen, però sense dret a decidir per als catalans- es desdibuixa encara més en les paraules de la candidata del PSOE a Catalunya. “Portarem a Barcelona, un Senat que sí serveixi”, proclama Carme Chacón, amb un to de convicció perfectament descriptible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.