Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Davant l’agressió, fortalesa o trencadís?

(Publicat a ‘Nació Digital’)

La fins ara limitada autonomia política de Catalunya ja no existeix. L’Estatut de 2006 ha quedat abolit, de facto. La voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya no té el més mínim valor polític a ulls de l’estat espanyol ni dels seus partits dinàstics. El partit postfranquista que governa Espanya creu haver trobat la fórmula adequada per “sufocar” la “sublevació catalana”. Intervenir de forma absoluta els comptes de la Generalitat i tancar la caixa dels diners és una estratègia, presumptament més civilitzada i més adaptada a les actuals convencions europees, però que persegueix el mateix objectiu respecte a Catalunya que han tingut històricament tots els antecessors polítics del Partit Popular.

Abans que Rajoy, Franco, Gil Robles, Alejandro Lerroux o Miguel Primo de Rivera (per no anar més enllà del segle XX) ja van considerar necessari neutralitzar i, si podia ser, eliminar la Catalunya política, obstinada en existir i en governar-se. Naturalment, aquesta vegada “no toca” bombardejar, ni treure els tancs ni suprimir institucions a cop de decret. En el context de la Unió Europea del segle XXI ja no es pot mostrar el rostre autoritari d’un estat que, malgrat tots els intents, no ha volgut mai desprendre’s de l’herència de la Castella imperial de sempre. No està de més recordar que totes les ofensives històriques anteriors a l’actual, incloses aquelles més cruels i repressores quan els defensors de l’Espanya imperial se les podien permetre, han acabat fracassant en l’objectiu anul·lar la voluntat política dels catalans.

Ningú no dubta ja que l’agressió a Catalunya té “premi” electoral a Espanya. No hi ha projecte d’estat -plurinacional o no- que pugui resistir un nivell de desconnexió mútua com aquest. La veterana dreta espanyola, ara vigilada i aviat condicionada per una dreta més jove amb suports econòmics i mediàtics rellevants, torna a posar benzina al foc. L’ofec econòmic extrem amb què el govern espanyol ha decidit castigar Catalunya demostra fins a quin punt està disposat a arribar el Partit Popular per servir l’interès de seguir a la Moncloa. Que el govern de l’estat s’atreveixi a jugar amb els recursos econòmics de proveïdors o d’empleats públics en un territori on el seu partit és políticament irrellevant evidencia la inviabilitat de l’encaix en un mateix estat. La separació en dos estats diferents és ja l’única via raonable per poder construir una nova relació de veïns capaços de cooperar en els interessos comuns que, malgrat tot, són i seran molts.

Espanya no pot “apagar l’incendi català”. El PP ho sap perfectament, com ho sabia el franquisme del qual procedeix. “No pierdas el tiempo, Cataluña es tierra conquistada“, va dir Manuel Fraga Iribarne en els anys 80 a qui llavors era un col·laborador polític seu. Avui, -novembre de 2015- ni la brigada Aranzadi, ni el Tribunal Constitucional ni la gasiveria comptable del ministre Montoro seran armes suficients per vèncer políticament el sobiranisme. Segurament passarà tot el contrari. Però de moment, a les portes d’unes eleccions, aquestes eines d’atac serveixen, sobretot, fer fer soroll. En la batalla electoral del 20 de novembre Catalunya serà la principal munició. Després del 20-D tot dependrà, en bona mesura, de quina sigui la situació institucional catalana. Òbviament no és el mateix mostrar fortalesa que oferir una trista imatge de trencadís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.