Profile Image

Dídac Boza

Periodista

O guanya el sí o no decidim res

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Els telenoticies, les ràdios i les xarxes ja comencen a inundar-se de confrontació política. Cap sorpresa. Som a les portes del setembre i tot va sobre el guió previst. Algú assegura no veure-hi en tot plegat més que un “Artur Mas recautxutat”, encara que qui ho diu sap perfectament que aquest procés és tota una altra cosa. Cada cop que algun candidat o dirigent català, probablement ben intencionat, insisteixi en que caldria “esperar a que arribi el canvi polític a Espanya” podríem convidar-lo a repassar les darreres enquestes o les declaracions de dirigents del PSOE. La veritat és que el canvi espanyol no acaba de ser avalat pels sondejos i que les possibilitats d’una reforma constitucional que doni als catalans la facultat de decidir es negada taxativament pel PSOE, el partit que presumptament, hauria de liderar una etapa política a l’estat diferent a la del PP.

Alguns que proposen “esperar” van estar alimentant, tant com van poder, la idea de que no hi hauria 27-S. Són els mateixos que van perdre tota esperança quan es va tancar l’acord de la candidatura Junts pel Sí, fet que els va obligar a canviar d’estratègia i d’arguments. La línia mediàtica que segueixen ara és diferent. Intenten desacreditar candidats independents que “se meten en lo que no conocen“. Assenyalen la manifestació de la Diada a la Meridiana per si a algun jutge o junta electoral s’anima a fer-hi «alguna cosa», o publiquen, ja abans de les eleccions, editorials on es deixa entreveure un intent de deslegitimar el resultat sigui quin sigui. “Voten lo que voten“, va dir eloqüentment el president del Congrés dels Diputats a començament d’estiu. Probablement estava indicant el camí.

La via del referèndum pactat està del tot amortitzada, per molt que s’afirmi el contrari. Només caldria recordar l’episodi de mes d’abril de 2014, quan parlamentaris catalans d’adscripció política diversa, inclosa una de les formacions integrades a Catalunya Sí que es pot, van defensar al Congrés dels Diputats, la celebració d’un referèndum autoritzat per l’Estat. Per resposta van rebre el rebuig –i en bona part de menyspreu- del PP i també del PSOE, el soci potencial i forçós de tots els federalistes que es fan i es desfan. Si una cosa ha quedat clara en el darrer any i mig és que l’única manera d’obtenir un mandat democràtic dels catalans és forçar les coses per buscar la resposta, d’una manera o altra, a les urnes.  El 9 de novembre va ser un assaig sense vinculació jurídica, però amb un pes que probablement serà determinant sobre les eleccions del 27-S i sobre el que passi després.

El 27-S és l’única via de sortida del bloqueig imposat per l’Estat. Abans de les eleccions catalanes no hi ha cap pacte possible, perquè així s’han encarregat de deixar-ho clar les forces que controlen l’estat espanyol. Fins i tot aquells que no voldrien cap altre escenari que no fos una consulta acordada saben que mai no es convocarà un referèndum si depèn de Madrid. Qui intenti eludir o ajornar el debat sobre la independència en aquestes eleccions està en el seu dret legítim de fer-ho. Però aquells que afirmen defensar el dret a decidir haurien d’admetre la veritat: o guanya el sí o aquí no decidirem res, més enllà de com administrar la misèria actual. A partir del 28 de setembre només es podrà avançar si Espanya i la UE es troben davant d’una clara i incontestable victòria del Sí. Per cert, Catalunya representa el 2,1% del producte interior brut i seria contribuent net com a estat membre de la UE. Un avís per als qui defensen la teoria Margallo de “perduts en l’espai”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.