Profile Image

Dídac Boza

Periodista

L’hora de la claredat

(Publicat a ‘Nació Digital’)

La setmana no acabarà igual que ha començat. Entre la investidura dels alcaldes -dissabte  passat- i el tret de sortida de la campanya presidencial d’Artur Mas -dissabte vinent- la fotografia de la política catalana s’haurà mogut, i no pas poc. En termes reals resten només cinc setmanes –un mes- de legislatura abans de les eleccions més decisives de la història de Catalunya. Ja no hi ha temps per a dilacions ni ambigüitats. Ho saben tots els actors polítics: els convergents, els independentistes d’Unió, els d’Esquerra, la CUP, l’Assemblea, Òmnium… Fins i tot Duran i Lleida i el sector oficialista de la victòria pírrica estan veient el final de la partida. “Game Over“. Continuar en l’escenari de la política catalana vol dir “insert coin”. Aquesta vegada, però, el democristians creients en la “tercera via” hauran de posar la moneda de la seva pròpia butxaca si és que volen seguir jugant. No sabem encara com acabarà el repartiment del divorci entre Unió i Unió o entre Convergència i Unió. Està clar, de moment, que Duran i Espadaler es queden amb la Ramoneta.

El 27-S és incompatible amb la tebiesa però no amb la pluralitat. Que el president Artur Mas configuri una candidatura renovada, vacunada d’ambigüitats i allunyada de les ombres de la corrupció serà no només bo i clarificador, sinó imprescindible. Que Oriol Junqueras sumi tants suports com li sigui possible, amb ERC i amb altres moviments d’esquerres que s’han incorporat al projecte de la independència, és necessari per eixamplar la base social del “sí” nítid que es vol mostrar a Europa i al món. En el camp de l’esquerra rupturista, el paper de la CUP ha estat i és cabdal. Ho pot ser encara més si aquesta formació és capaç de convèncer sectors de la ciutadania que fins ara no s’havien plantejat la idea de la independència, fent-los veure l’oportunitat que representa un estat català lliure en el terreny social. Pel que fa a Procés Constituent, caldrà que el partit de Teresa Forcades faci el seu propi procés de clarificació. Hi ha debat intern per decidir si es presenten en una candidatura del “sí” o en una del “ja veurem”. El plebiscit del 27-S és de “sí” o “no” a la independència i la resposta ha de ser clara. Però un “sí” guanyador tindrà, per força, accents diferents, perquè la pregunta es fa a través d’unes eleccions.

Alerta amb les hiperventilacions i amb els errors partidistes. Poden tenir efectes contraproduents. Quan Teresa Forcades diu que “la independència no es fa amb CiU” està fent una afirmació completament esbiaixada, excloent i allunyada de la realitat. La independència es farà amb tothom o no es farà. L’expressió sectària de la religiosa és un error tan poc útil per a la causa independentista com aquesta tendència recent -sobretot després de les eleccions municipals- d’anomenar “traïdor” o “deslleial” a qui comparteix l’objectiu d’un estat independent però no el model polític per a gestionar-lo. Potser després d’aquesta setmana, tel·lúrica i en bona part imprevisible, puguin quedar superades les «rabietes» causades per la pèrdua d’alguna alcaldia molt important o per haver quedat en minoria a uns quants ajuntaments. En política també es necessita temps per passar el dol.

Ha arribat l’hora de la claredat a la política catalana. És el mandat democràtic –aquest sí- que van establir més de 2,3 milions de ciutadans que van saltar el mur del 9 de novembre. Claredat i definició es el que espera el conjunt de la ciutadania -els independentistes i els del “no”- diguin el que diguin els discursos partidaris de qualsevol signe. També amb els ciutadans que votin pels partits del “no” o del “potser” s’haurà de construir el nou estat, si és que les opcions independentistes guanyen clarament les eleccions del 27 de setembre. En la propera Diada Nacional centenars de milers de catalans clamaran per la independència a la Meridiana de Barcelona. Probablement aquest cop ho faran acompanyats de molts líders polítics: el president -que hi seria per primera vegada-, el cap de l’oposició, altres candidats o dirigents i l’alcaldessa de la ciutat. A la gent els semblarà bé que hi siguin, però a la immensa majoria dels manifestants els importarà més la suma i els objectius del proper Parlament que no pas el rànquing entre les diferents candidatures. És així, i per tant, és hora de carregar-se de raons i deixar-se estar de “traïcions”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.