Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Barcelona pot votar esquerres sense Colau

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Ha plogut força des que Imma Mayol es va reivindicar com “una mica antisistema”. Tant, que l’antiga tinenta d’alcalde ecosocialista va passar a treballar per al sistema directiu de la multinacional Aigues de Barcelona quan va deixar l’Ajuntament. Ha plogut prou com perquè aquella joveneta Ada Colau de capa, antifaç i malles, que reventava actes públics de Mayol, ara la substitueixi en els cartells electorals d’aspirant a alcaldessa. Canvi generacional? Segur. Canvi de missió política? Potser també.

Algun analista veu la nova marca Colau com un “artefacte polític” de l’Estat contra l’independentisme. Deixem en interrogant aquesta definició, però tinguem la certesa que l’espanyolisme més combatiu (el de la dreta i la caverna mediàtica que li dóna aixopluc, sobretot, però també l’unionisme habitualment considerat com a “progre”) no dubtaria en aixecar un arc de triomf per a Ada Colau com a gran heroina de l’antisobiranisme en cas que resultés ser la més votada a Barcelona. Tota una paradoxa que, si fos el cas, s’hauria d’afegir a la llista de gripaus que s’han d’empassar els quadres, militants i problement també molts electors que són o que se senten hereus de l’històric PSUC.

Iniciativa ha venut la seva trajectòria a Barcelona per una franquicia. La línia política iniciada per Jordi Solé Tura amb el PSUC i continuada després per Iniciativa, des d’Eulàlia Vintró fins a Ricard Gomà, havia consistit en tibar cap a l’esquerra l’acció de govern de l’Ajuntament de Barcelona. Sempre amb el pressupost a la mà, sempre sense perdre el contacte amb les possibilitats reals de la gestió. Al marge d’alguna perla com l’autoproclamada condició antisistema de Mayol, en l’historial d’Iniciativa a Barcelona no es trobaran gaires concesions a la demagògia, a la improvisació o a la vanalitat. No es pot dir el mateix d’Ada Colau o de Pablo Iglesias, que l’acompanya des de la posició d’aspirant a president del govern espanyol. Abans de pensar en Barcelona com un trofeu, Iglesias faria bé de tenir clares les seves respostes sobre el corredor de la Mediterrània -assumpte cabdal per al futur de la capital catalana- o sobre la unitat de la llengua catalana.

Els barcelonins que vulgui estirar la política municipal cap a l’esquerra tenen, sortosament, més opcions que Ada Colau. En el camp independentsita, Capgirem Barcelona-CUP presenta una opció obertament rupturista des del punt de vista social i nacional. Esquerra Republicana és el primer partit de l’esquerra catalana i aspira a fer el “sorpasso” al PSC a les eleccions municipals de Barcelona, on  ja va guanyar àmpliament les darreres europees. En el camp unionista, també hi ha més joc. Jaume Collboni s’està confirmant durant aquesta la campanya com un candidat solvent amb un pla per a la ciutat treballat a consciència durant mesos. El projecte per a Barcelona i el seu coneixement de la ciutat avalen Collboni. A la contra hi juguen clarament la situació agònica de la marca PSC-PSOE i la inconsistència, per inversemblant, del projecte federalista de “cocapital”. De compartir capitalitat amb Barcelona ningú no en vol ni sentir a parlar a Madrid, des de l’extrem Ciutadans fins a l’altre extrem, Podem, inclòs -òbviament- el mateix PSOE.

Si la llista d’Ada Colau fós la més votada la política municipal de Barcelona podria quedar en estat de bloqueig. L’exactivista de la PAH hauria de governar sola, en “minoria absoluta”. Cap de les altres formacions d’esquerra amb opció d’ocupar escons en el proper consistori no sembla disposada a sumar-se a un projecte incert, molt orientat a recollir indignació i un legítim sentiment de revolta de bona part de la ciutadania, però poc o gens visible des del punt de vista de l’estratègia econòmica de la ciutat. En el anys que venen Barcelona i la majoria dels pobles i ciutats de Catalunya hauran de conjugar el verb “pactar” en gairebé totes les formes possibles i aplicar el concepte “entesa” amb tota la seva extensió. L’alcaldia de Barcelona no pot ser eficaç sense diàleg i sense pacte amb actors diferents: partits, veïns, comerciants, empresaris, entitats de la cultura, del tercer sector… La viabilitat de qualsevol projecte polític per a Barcelona es medirà no només pel suport electoral que tingui, sinó també per la seva seva capacitat o no de sumar.

(Si voleu veure l’article publicat, cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.