Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Política o «telebotiga»?

06(Publicat a ‘Nació Digital’)

La “telebotiga” és el bombardeig audiovisual de productes miracle que tan aviat prometen reducció de pes en 10 dies com una neteja impecable de la llar amb esforç zero. És un gran negoci en l’àmbit de la publicitat. El seu nínxol de mercat és reduït –no passa del 15%, segons algun estudi- però la rendibilitat, en canvi, és altíssima. Més encara en temps de crisi, quan el mercat publicitari convencional cau. És precisament en època de dificultats quan sembla que hi ha més persones disposades a deixar-se seduir per qualsevol cosa que aporti un bri de màgia a les seves vides, ni que sigui un pal de fregar que gira mecànicament a gran velocitat. És bàsic, això sí, que de cap manera el producte es presenti amb la seva denominació vulgar. En una estratègia de màrqueting intel·ligent l’estri s’ha d’anomenar “central de fregat”.

Els productes miracle no acostumen a ser cap solució. No ho són en els casos d’alopècia, ni en els de sobrepès, per moltes hores d’exhibició televisiva que se’n faci. En el terreny de la política, tampoc. La marca Podemos apareix ara com el cas més evident de combustió ràpida abans, fins i tot, que s’hagi completat el cicle electoral. El que durant tota la tardor i l’hivern passats va ser producte “‘estrella” del panorama polític espanyol ha entrat en crisi d’identitat amb l’arribada de la primavera, just abans de l’examen parcial que representen les eleccions locals que es faran d’aquí a 18 dies. Un risc semblant corre ara la candidatura d’Ada Colau, que té la franquícia de Podem a Barcelona. Una diferència essencial entre la telebotiga i les eleccions és la confrontació. A mesura que s’acosten els comicis augmenta la possibilitat de distingir entre projecte i miracle. Arribats a aquest punt, no n’hi ha prou que ens prometin el “què” sinó que necessitem que ens expliquin el “com”.

Malgrat tot, els partits tendeixen sempre a simplificar el missatge polític quan arriba la campanya electoral.  Aquest cop la tècnica no els funcionarà. Si fa només mig any prop de dos milions de persones van ignorar prohibicions i amenaces per votar sí a favor d’un estat independent i ho van fer sabent que el seu gest no tindria cap conseqüència jurídica, no és fàcil creure que almenys aquests dos milions de persones no voldran aprofitar les primeres eleccions institucionals per deixar clara la seva opció independentista. Igualment és equivocat pensar que el model de ciutat, la qualitat dels serveis públics o la gestió municipal quedaran anul·lades o minimitzades pel debat nacional. A pràcticament tots els municipis grans i mitjans del país, els ciutadans tenen al seu abast opcions polítiques situades més a l’esquerra o més a la dreta, tant en el camp sobiranista com en el de l’unionisme. El 24 de maig la ciutadania catalana, si vol, pot filar prim i això no és el que convé als de la “telebotiga”, ja siguin d’esquerres o de dretes.

El cas de Ciutadans és singular. El seu protagonisme a les eleccions del 24 de maig es veu ostensiblement inflat a molts ajuntaments i comunitats autònomes espanyoles. És fruit d’una gran operació, impulsada per elits econòmiques i mediàtiques de Madrid i de Barcelona consistent a tenir a punt un nou partit de dretes que complementi i que vagi substituint, si cal, un Partit Popular amb cada cop més punts de putrefacció. Al cap i a la fi, l’audaç Albert Rivera va començar en política a Noves Generacions del PP (encara que hagi intentat dissimular-ho) i Carina Mejias (que no pot dissimular gens) és exportaveu del PP al Parlament i exregidora del PP a l’Ajuntament de Barcelona. A la capital catalana, que és on va néixer l’invent, és, paradoxalment, on l’ascens de Ciutadans es pot veure frenat per la seva pròpia estratègia. Diguin el que diguin les enquestes, la candidata exPP necessita sortir d’un nivell de coneixement personal baix. El problema és que a ella no li han donat hores de “telebotiga”. Estem a 18 dies de les eleccions i Carina Mejias s’ha de destapar ja directament als informatius, a les entrevistes o als debats. La compra perilla quan hom descobreix que la “central de fregat” no és més que el que sempre hem conegut com a “pal de fregar”. Allò que en temps del franquisme tothom en deia “fregona”.

(Si voleu l’article publicat, cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.