Profile Image

Dídac Boza

Periodista

El Tribunal Constitucional, ui sí, quina por!

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Una imatge del temps llunyà del batxillerat ha reaparegut en les últimes hores. El record d’un professor molt jove, substitut en l’assignatura de física i química, que intentava -sense aconseguir-ho- captar l’atenció dels alumnes i fer-se respectar. Pobre! No li era precisament una gran ajuda el seu dubtós sistema per guanyar autoritat: “El primer que parli, l’apunto”, amenaçava solemnement el suplent de la professora titular embarassada. Aquella clamorosa inexperiència pedagògica provocava la inevitable riota malèvola entre alumnes de 16 anys que, com és lògic, esperaven no ser tractats com a nens de parvulari. L’última “aportació” de Mariano Rajoy sobre el procés català (“una declaració de sobirania anirà al Tribunal Constitucional”) m’ha fet remembrar aquella vella anècdota d’escola secundària.

Qualsevol dels 35.000 ciutadans que vam participar de forma voluntària en l’operatiu del 9 de novembre, ignorant suspensions, advertiments, ciberatacs i amenaces no podem fer una altra cosa que dibuixar un somriure sarcàstic veient l’actitud del govern espanyol davant un possible escenari sobiranista després de les eleccions del 27 de setembre. Un cop comprovat que, com a mínim, hi ha més de 2,3 milions de persones que ja han saltat el “mur” del Tribunal Constitucional, a Rajoy -o a qui ocupi el primer despatx de la Moncloa d’aquí un any- li convindria tenir una alternativa al conegut recurs a un organisme devaluat fins al límit per l’ús i l’abús polític que se n’ha fet. El desprestigi del Tribunal Constitucional és obra directa del Partit Popular, executada amb la col·laboració necessària del Partit Socialista Obrer Espanyol.

La lectura del llibre Escac a l’Estat, del periodista Pere Martí, amb la seva descripció detallada d’un dels actes de desobediència civil més importants de la història d’Europa, fa del tot evident la pobresa argumental i l’error estratègic d’una determinada forma de defensar la unitat de l’estat espanyol actual. Basar-ho tot en la cotilla constitucional de 1978 pot ser una manera de guanyar temps i o de fer exhibicions de fermesa, però, a mig termini pot ser l’error definitiu del nacionalisme espanyol envers Catalunya. Si això és una partida d’escacs, l’Estat ja ha gastat la jugada del TC. Insistir-hi és exposar-se, novament, al ridícul.

El 9-N, sense validesa jurídica, va tenir una gran utilitat política. Molta més de la que l’unionisme immobilista voldria haver de reconèixer mai. Va ser un assaig general d’emancipació política, un exercici pràcticament inèdit en la història política del món. Paradoxalment els catalans hem fet pogut assajar amb èxit la desconnexió d’Espanya  gràcies a la col·laboració involuntària del mateix Estat espanyol. Si el proper Parlament de Catalunya té una majoria clarament independentista, aquesta Unió Europea, en la qual tant diu confiar Mariano Rajoy, no quedarà gaire conforme amb una resposta del tipus “Eso no se puede hacer”. Espanya haurà d’abandonar aquest llenguatge propi de mal mestre d’escola.

(Si voleu veure l’article publicat, cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.