Profile Image

Dídac Boza

Periodista

L’Holocaust i els «sense vergonya»

(Publicat a ‘Nació Digital’)

A Auschwitz, el record viu de l’horror. A tot Europa, actes de la màxima sobrietat institucional, de rostres greus, de memòria inesborrable per als supervivents i imprescindible per a tots els que hem nascut després. També per aquells que ens vindran al darrere. A Alemanya, un necessari acte de constricció pública –un més- des de la màxima representació política d’un país que, des de fa set dècades, intenta aprendre la lliçó més dura de la seva història, després d’haver comès l’error terrible de bressolar i alimentar la monstruositat humana més gran de tots els temps.

I com es va viure el dia de la memòria l’Holocaust a les institucions espanyoles? Aparentment, cap nota discordant amb la resta de països europeus on s’han commemorat els 70 anys de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Silenci respectuós al Senat mentre dos supervivents espanyols encenen espelmes en memòria dels milions de persones que van ser eliminats a les fàbriques de la mort nazis. Paraules del president del Senat, dels representants dels col·lectius de víctimes de l’Holocaust, discurs del rei. Tot molt correcte, molt a l’alçada. Tot, si no fos per la gran assignatura pendent!

Ahir al Senat eren majoria absoluta els que s’han negat reiteradament a condemnar la dictadura militar espanyola que el poder nazi establert a Berlín va ajudar a instituir. No reneguen del règim que va col·laborar obertament amb Hitler simulant una posició neutral i de no bel·ligerància en la Segona Guerra Mundial que no era més que ficció. No trenquen amb el militar colpista elevat a dictador que, després de la caiguda de Hitler, intentà fer creure que havia actuat activament per salvar la vida de desenes de milers de jueus. Ni el president del Senat, ni els tres ministres del govern Rajoy que ahir presenciaven la commemoració, ni la major part dels senadors (PP) han rebutjat explíciticament el franquisme, els seus crims i les seves complicitats, que van ser evidents a ulls del món sencer i de les Nacions Unides, acabada la Guerra Mundial.

La “gran vergonya” que ha confessat la cancellera alemanya Angela Merkel aquest dimarts hauria de tenir correspondència amb, almenys, una mica de “vergonya espanyola”. La vergonya d’un partit que no vol trencar amb la seva condició d’hereu directe del franquisme polític perquè sap que part del seu cos electoral més fidel s’emmarca en l’anomenat “franquisme sociològic”. Vergonya d’un Estat que –insòlitament a Europa- és capaç de subvencionar entitats nostàlgiques d’un règim de repressió i de connivència amb el nazisme, o fins i tot de condecorar-les, com van veure fa només un parell d’anys aquí, a Catalunya. El reconeixement de la vergonya també és necessari en tot acte de memòria històrica. Sense vergonya alguns gestos poden semblar impostura.

 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.