Profile Image

Dídac Boza

Periodista

La sobirania comença per Companys

(Publicat a ‘Nació Digital’)

En el joc de les analogies i els paral·lelismes entre la història i el present hi ha hagut aquests dies una bona dosi de debats mediàtics i, sobretot, de bibliografia molt interessant sobre el president Lluís Companys, els fets de 1934 i els presumptes punts de connexió entre aquell moment històric i la situació actual. Hem tingut una mica de tot: anàlisi de rigor acadèmic i també proclames de traç gruixut i implícitament amenaçadores com la del ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz. La frase “Mas i Junqueras ens volen portar a un altre 6 d’octubre”, és reveladora de qui parla des de la mentalitat del 18 de juliol de 1936.

El calendari va ràpid entre el 6 i el 15 d’octubre. Ens pocs dies passem del record dels fets de 1934 a la commemoració del procés i l’immediat assassinat d’Estat comès, sis anys després, a l’octubre de 1940, pel règim vencedor, il·legítim i repressor del general Franco. La tan consagrada legalitat democràtica espanyola de 1978 no ha desfet oficialment aquella farsa judicial. És un exemple claríssim de manca de voluntat política i demostra fins a quin punt el règim que va sorgir de la transició té els peus bruts de fang. Ningú, o pràcticament ningú, ha establert una relació entre el moment polític que vivim i el fet que, 74 anys després de l’afusellament del president legítim de Catalunya, encara no existeix una declaració oficial que anul·li la legalitat d’aquell acte despullat de tota justícia, malgrat portar-ne la disfressa.

Sí que hi ha hagut una veu que ha indicat el que podria ser un acte de sobirania especialment oportú justament ara, quan una majoria de la societat catalana i dels seus representants defensen que la voluntat sobirana del poble es pugui expressar lliurement a les urnes. Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat, reclamava aquest estiu en una entrevista a La Xarxa que el Parlament aprovi una declaració legislativa d’anul·lació del procés a Companys i de tants altres crims i accions de repressió franquista encara que segueixin reconeguts pel sistema judicial espanyol. Un acte de desobediència, sí, però també un acte de justícia al qual estan moralment obligats els representants legítims del poble de Catalunya, ja que l’estat espanyol no ho ha volgut fer. Tan cert com que la Generalitat no neix de la Constitució espanyola ho és que les institucions catalanes actuals són hereves legítimes de la legalitat republicana i aquella legalitat reconeixia a Catalunya competències en Justícia.

No és l’hora de sortir al balcó del Palau de la Generalitat com va fer Companys ara fa 80 anys. Però sí es l’hora de començar a fer ús de la sobirania que proclamà el Parlament el mes de gener de 2013. Sí és l’hora de tancar, davant la mirada d’Europa i del món, un cas que, a més de la tragèdia catalana, simbolitza la repressió i l’horror que va patir tot el continent sota el domini del feixisme. El context català, espanyol i europeu actual no és -sortosament- comparable al que hi havia el 1934. A la Catalunya d’avui que lluita per poder decidir el seu futur existeix un marge per a la discreció i per a l’astúcia que el president Companys -errors personals al marge- no tenia. Si a la discreció i a l’astúcia hi afegim una dosi necessària d’audàcia i, sobretot, de dignitat, avançarem més i millor. Senyors diputats, senyores diputades?

 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.