Profile Image

Dídac Boza

Periodista

‘Keep Calm’ i en guàrdia!

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Espanya no està preparada per al que li ve amb Catalunya. Ho intenta a la seva manera, però aquesta no és una altra que la històrica negació de qualsevol identitat nacional que no sigui aquella que s’ha alimentat des de fa segles a partir de l’expansió política del regne de Castella. El model és i ha estat històricament -tot i els matisos- compartit ideològicament per la dreta i l’esquerra espanyoles. Ja es veu com a altament probable que tinguem l’ocasió de comprovar un altíssim grau de coincidència en el conglomerat PPSOE a l’hora de combatre la voluntat majoritària de la societat catalana de decidir el seu futur col·lectiu.

Pedro Sánchez és, ostensiblement, el més “españolazo” dels tres aspirants que optaven diumenge passat a liderar el PSOE. Naturalment tot era cosa de matisos, però aviat es veurà que perfil del Sánchez i la tutela de la presidenta andalusa, Susana Díaz, no seran precisament una gran ajuda per a Miquel Iceta en la seva difícil tasca de recosir allò que pugui ser reparable en la tela esquinçada del PSC. La gran ‘missió impossible’ del nou primer secretari dels socialistes catalans és buscar el famós fantasma de la tercera via als despatxos socialistes de Madrid i de Sevilla. Es dóna per descomptat que Iceta s’hi dedicarà tan a fons com pugui i que hi posarà tota la seva intel·ligència, però una cosa és ser un polític hàbil i experimentat i una altra tenir èxit com a caçafantasmes.

No caldrà esperar gran cosa d’Espanya. Ho veuran amb desesperació Iceta i, sobretot, aquells ciutadans que, legítimament, voldrien mantenir un encaix satisfactori amb Espanya. També els qui formen part d’això que darrerament s’anomena ‘elits extractives’ comprovaran amb horror que Espanya no reacciona o que no ho fa satisfactòriament. La manera espanyola d’afrontar “el problema” de Catalunya en les pròximes setmanes i mesos oscil·larà entre la “ma dura” que demana la dreta més extrema situada a la dreta de Rajoy (inclosos els que ara es venten de compartir escons amb els liberals al Parlament Europeu) i alguna possible però incerta oferta d’última hora. Potser una mica de diners i ves a saber si alguna incerta promesa de blindatge polític en determinades matèries. Tot plegat tant dubtós i poc confiable com l’últim acord de finançament o com el mateix Estatut de 2006 en les seves diferents fases: des del “apoyaré” de Zapatero a la sentència del Tribunal Constitucional passant, naturalment, pel ribot d’Alfonso Guerra.

Reacció, en el sentit més ultraconservador de la paraula, si que veurem. No haurà acabat l’estiu quan les amenaces, explícites o vetllades es faran més freqüents a la caverna espanyola i als seus satèl·lits a Catalunya. No hi faltarà, més que mai, qui parli de suspensions, inhabilitacions i de presons i, fins i tot, de tancs. Al cap i a la fi, l’amenaça, la por, i -en el passat- la força militar, són elements que formen part de l’imaginari històric espanyol a l’hora d’afrontar “el problema catalán”. Però atenció, perquè no és gens descartable que algunes de les respostes més reaccionàries no es vulguin conformar amb el to amenaçador. Alguns voldrien trencar l’arma més poderosa del procés català que és la mobilització pacífica, familiar i fins i tot lúdica. En tornar de vacances caldrà mantenir el ‘Keep Calm’ en gùardia.

 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.