Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Felip VI i la prova del 9 (de novembre)

(Publicat a ‘Nació Digital’)

I és clar que no s’ha d’oblidar la imatge d’un president de la Generalitat empresonat i un autogovern suspès durant una etapa de la convulsa II República espanyola. És per tants moments com aquell al llarg de la història de la relació Catalunya-Espanya, que som on som i que hem arribat al punt de no retorn al qual hem arribat. Però, amb el convenciment creixent a la societat catalana de que ja l’única relació constructiva possible és la de veïns (desitjablement de bons veïns) no veig l’inconvenient d’afegir veus sobiranistes catalanes a la reivindicació d’un altre dret a decidir -el de monarquia o república- que està pendent des de l’inici de la transició postfranquista.

A tothom qui, des de la defensa de la sobirania de Catalunya, es pugui sentir contrariat o intranquil per la presència d’algunes banderes tricolor a les places catalanes (convivint, per cert, amb una gran majoria d’estelades) potser l’ajudarà pensar que l’exigència de poder escollir qui presideix l’Estat és, segurament, el punt més feble i contradictori d’actual sistema institucional espanyol, aquest “café monárquico para todos”, que una bona part de la societat catalana aspira a superar i a abandonar. Si la paret contra la qual topa el dret a decidir dels catalans és el conglomerat polític PPSOE, la reivindicació republicana a Espanya remou els fonaments d’aquest bloc que formen els dos partits que defensen un Estat que ja fa fallida política per molts cantons. En el cas concret del PSOE, la seva nova abraçada sense discussió a la monarquia no farà més que engrandir el forat del pou polític al qual semblen abocar-lo les cites electorals del futur.

Han passat 24 anys però recordo perfectament aquella sessió solemne al Parlament de Catalunya el 20 d’abril de 1990. Els periodistes cobríem la visita institucional a la Cambra catalana de qui era –segons la tradició de l’antiga Corona d’Aragó- príncep de Girona, comte de Cervera, senyor de Balaguer i duc de Montblanc. Eren temps –com recordava dilluns passat el president Pujol- en que semblava que la monarquia podia arribar a jugar un paper a favor de l’encaix històric i nacional de Catalunya amb un Estat espanyol que es modernitzava. Una frase, introduïda per l’escriptor Baltasar Porcel en el discurs del príncep i que Felip de Borbó va llegir per omplir tots els titulars informatius d’aquell dia, ressona ara amb especial significació a les parets de l’hemicicle de la Ciutadella: “Catalunya és la que els catalans volen que sigui”. Aviat veurem si tenia algun significat i quin.

Felip VI arribarà a la corona en un regne en pau (més que no pas el seu pare perquè la dictadura ja és història i perquè, sortosament, ara no hi ha terrorisme) però no tindrà una arribada plàcida. Gens. La proclamació del nou rei es farà amb protestes ciutadanes als carrers d’Espanya i de Catalunya. La desafecció amb un sistema institucional desprestigiat i a ulls de bona part de la ciutadania espanyola serà evident a tot l’Estat i arreu del món. A Catalunya el relleu monàrquic no farà més alimentar la voluntat popular d’expressar-se democràticament a les urnes. Previsiblement ja deu estar dissenyada al mil·límetre, una ofensiva notable d’imatge, de simpatia i de bones intencions del nou rei envers els catalans. Serà el reconeixement -com ho van ser els gestos de Joan Carles I el 1975- de que el cas català mereix “tractament especial”. Aquest cop, però, serà definitiva la prova del 9, la del 9 de novembre. El canvi de rei i la reclamació republicana augmenten el focus internacional sobre Catalunya. Es podrà permetre el flamant regnat de Felip VI la imatge exterior d’una suspensió política catalana o de prohibició de les urnes?

 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.