Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Terra de Robinsons

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Molt de legalisme i molt poca política. Correcció en les formes (amb l’excepció ultra de Rosa Díez) però molt poca profunditat en el contingut. Escassa anàlisi sobre els motius de la desconnexió de Catalunya respecte Espanya que, probablement, és encara més gran avui després del debat. Debat sense sorpreses. Molta precampanya electoral pensant en les eleccions europees del 25 de maig i, això sí, una novetat inesperada: el president del govern espanyol ha renovat el discurs oficial per enviar-nos ara a l’illa de Robinson Crusoe. Ja no vagarem per l’espai. Sembla que hem retornat al planeta Terra, encara que sigui a una illa deserta. Podríem dir que és un avenç.

Del discurs de Mariano Rajoy, immobilista i previsible, és interessant subratllar algunes idees molt reveladores del veritable esperit de la dreta espanyola clarament hereva del franquisme del qual sempre ha evitat renegar. Quan el líder del PP diu: “No crec en una història de greuges” i parla de “segles d’història en comú”, està menystenint el fet que en els tres segles transcorreguts des de 1714, Catalunya només ha tingut uns pocs períodes amb un cert reconeixement polític i lingüístic: la Mancomunitat, suprimida per una dictadura; la Generalitat republicana, liquidada per una guerra civil, inclòs l’assassinat del seu president, i l’autonomia actual, torpedinada constantment des l’Estat i, finalment frustrada per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Quan -en termes de desenvolupament econòmic- Rajoy parla del “gran progrés d’Espanya en els darrers 50 anys”, està reivindicant també el desarrollismo franquista, i ho fa sense pudor i sense posar cap distància respecte a la dictadura. Rajoy despatxa tota la repressió, l’absolutisme i la manca de llibertat que tantes pàgines ha ocupat en la història del Regne d’Espanya, amb l’expressió força irritant de “peripecias del pasado”.

Rubalcaba amb el seu discurs “bonista” però indubtablement negador de Catalunya com a subjecte polític va minar una mica més, fins allà on això sigui possible, la molt afeblida consistència argumental del PSC oficial. Teòricament els socialistes catalans i el PSOE havien pactat (o deien que es disposaven a fer-ho) que els diputats del PSC poguessin intervenir amb veu pròpia al Congrés en qüestions d’interès específic per a Catalunya. Òbviament en aquest cas, tot i la rellevància de la qüestió catalana a debat, el parlamentaris del PSC han preferit dissimular. És probable que alguna enquesta reflecteixi aviat quants electors catalans que van votar socialista a les generals de 2011 se’n penedeixen ara d’aquell vot. Si no ho fa un sondeig, les properes eleccions europees en donaran alguna pista.

El debat d’aquest dimarts permet, això sí, pugui passar pantalla, i no és poc. Els ciutadans catalans (i ara també clarament els ciutadans espanyols) saben que Catalunya ha intentat, en primer lloc, la fórmula més pactista i sotmesa a la Constitució per exercir el dret a decidir que reclama de manera irrenunciable. Europa i el món també ho saben a partir d’avui. Sigui gran o petit el lloc que la història reservi al debat del 8 d’abril de 2014 quedarà marcat com el dia que Espanya va dir “no” a Catalunya. La travessia segueix i si acaba a una illa, aquesta, a diferència de la novel·la de Dafoe, tindrà uns quants milions de pobladors.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.