Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Cristina de Borbó i la fruita madura

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Ja es veia que només era qüestió de temps, i de no gaire. Fa només tres mesos es detectava una estranya unanimitat institucional, una tendència més o menys dissimulada a mirar cap a una altra banda davant la idea de retirar la medalla d’or de la ciutat de Barcelona a Cristina de Borbó. Ara el cas ha entrat oficialment en l’agenda municipal i, abans no acabi aquest mes de febrer, tots els grups de l’Ajuntament s’hi hauran de pronunciar.

Entre la classe política és costum massa freqüent esperar que la fruita caigui de tan madura, abans que no fer l’esforç d’enfilar-se per collir-la de l’arbre. “No fos cas que prenguéssim algun risc!” deuen pensar els partidaris d’aquest mètode. El cas és que ara sí que hi ha un grup municipal, Inciativa-Verds Esquerra Unida i Alternativa, que assumeix la proposta de desposseir la infanta del màxim reconeixement de la ciutat que tan generosament li atorgà l’Ajuntament l’any 1997. Sembla que l’escrit que fa unes setmanes van enviar a l’alcalde Trias una cinquantena de personalitats -entre ells l’actriu Montserrat Carulla, el cronista de la ciutat Lluís Permanyer o l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer- ha donat l’empenta justa perquè algú s’animés. Benaurada empenta i benvinguda decisió, en tot cas.

El debat sobre la medalla de Cristina de Borbó a l’Ajuntament mostrarà fins a quin punt es trasllada o no a la política catalana i, en aquest cas, als grups municipals de Barcelona, el pacte de ferro que han fet el PP i el PSOE a Espanya per protegir la monarquia en les seves hores més baixes. Els dos grans partits espanyols s’han posat d’acord per classificar la corona en el mateix capítol d’”intocables” on col·loquen la unitat d’Espanya. El temps dirà si són capaços de mantenir intactes aquests blindatges el dia que –a mig termini- hauran d’abordar seriosament una reforma de la Constitució espanyola.

De la mateixa manera que la societat catalana ha desconnectat majoritàriament d’un estat que no li és propi ni li és propici, com diria Ferran Mascarell, hi ha símptomes molt evidents que la societat espanyola està molt lluny d’aquell fervor “juancarlista” dels primers anys de la democràcia. Els negocis del gendre i de la filla del rei no són, ni de lluny, tot el problema. En un estat amb la percepció més alta de tot Europa sobre corrupció política i institucional, el rebuig social va molt més enllà del sumari Nóos. Els prínceps Felip i Letizia o la mateixa reina Sofia ho han comprovat més d’una vegada en els darrers mesos quan han estat escridassats a poblacions d’Astúries o a l’Auditori Nacional de Madrid. A la mala salut de la monarquia no li servirà de res que la infanta sigui finalment desimputada ni que sigui Urdangarin qui pagui penalment totes les conseqüències del cas. El mal s’ha estès a la mateixa essència de la qüestionable institució monàrquica. El desenllaç –trigui més o trigui menys- és també qüestió de temps.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.