Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Franquisme segle XXI

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Poca broma amb l’ofensiva de propaganda que ha activat l’ala més dura de l’unionisme, els actors polítics i mediàtics que miren d’assimilar el procés català ni més ni menys que al nazisme. Es volen presentar com una mena de resistència heroica davant un suposat pensament únic opressor fabricat des de TV3, des de l’escola i, naturalment, des del CAC, (organisme totpoderós, com és ben sabut). L’ofensiva té dos fronts: allà i aquí. El de les cavernes madrilenyes és, òbviament, més descarat i no hi falten arguments i proclames que s’acosten al to que gastava l’excombatent franquista Girón de Velasco.

D’un temps ençà moltes caretes del neofranquisme han caigut sense miraments. Aquesta mateixa setmana Esperanza Aguirre ha suggerit, via Twitter, explicar als alumnes catalans que “Cuando las tropas de Franco entraron por la Diagonal decenas de miles de catalanes salieron a vitorearlas”. Ja són tot un clàssic les veus que, des d’un filofranquisme més o menys confés, pretenen equiparar el republicanisme i el catalanisme del president Lluís Companys amb el règim feixista que el va afusellar. Tot seguit comparen les banderes republicanes a Espanya o les estelades a Catalunya amb els símbols franquistes o nazis que mostren els grups d’extrema dreta. D’aquests símbols que, per cert, sovint acaba colant-se’n sempre algun a les mobilitzacions unionistes on hi ha el PP (i també Ciutadans, en el cas de la plaça de Catalunya, el 12 d’octubre passat). Però tant és! Afirmen sense pudor que “la centralitat” són ells i que els “radicals”, els “il·legals” i els que fomenten la “fractura social” són els altres.

A Catalunya, l’especialitat d’aquests sectors és denunciar una suposada manipulació de la història. L’ala dura de l’unionisme català no practica (o no s’hi atreveix encara) el grau de fatxenderia que exhibeixen Esperanza Aguirre o Hermann Tertsch però sí compleix fil per randa amb la seva part del guió. Són veus que, des de la seva posició dretana i ultraliberal, utilitzen tertúlies i articles per sortir ara en defensa del “pobre” Pere Navarro, “fustigat pel sobiranisme”, quan en privat no hi estalvien tota mena d’expressions de menyspreu. Les mateixes veus segons les quals ni la victòria borbònica de 1714 va imposar cap sistema opressiu als catalans, ni la Guerra Civil o els crims del franquisme mereixen més tractament judicial o mediàtic que un racó en el fons dels calaixos de la història. Algú que ara escriu articles denunciant una suposada “banalització de la història” és també capaç d’abandonar la reunió d’un consell de redacció amb posat d’irritació perquè s’hi ha decidit donar cobertura informativa a actes que commemoren dels bombardejos feixistes sobre Granollers.

El que realment importa, però, no són les actituds personals més o menys patològiques. El que sí s’ha de prendre seriosament és com l’elit política espanyola governant escolta aquestes veus i com respon políticament a la voluntat que, molt majoritàriament, ha expressat i expressarà en properes ocasions la societat catalana. El document del govern Rajoy que planteja la supressió d’organismes de la Generalitat fins i tot passant per sobre del marc legal (“constitucional”, per cert) de l’Estatut és una prova clara com poques del retorn a un model d’estat franquista d’estat que el PP, des dels temps d’Alianza Popular, no ha volgut mai abandonar. Pel que es veu l’alternativa a la independència ja no és una tercera via que sempre ha estat inexistent. Ni tan sols ofereixen el  manteniment de l’statu quo actual. L’alternativa que ens plantegen és tornar a 1975.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.