Profile Image

Dídac Boza

Periodista

El PSC i l’iceberg

(Publicat a ‘Nació Digital’)

El terrabastall en el sistema català de partits polítics va començar diumenge passat en el consell nacional del PSC. Els moviments afectaran a altres formacions però s’han iniciat, com era de preveure, a la casa dels socialistes. El PSC va néixer el 1978 en un intent de construir, per primera vegada en la història (i sembla que l’única), la convivència democràtica entre l’Espanya-estat i la Catalunya-nació. Més enllà de la continuïtat de les sigles o de qui té la titularitat de la marca per la força de la majoria interna, el cert és que el PSC deixa d’existir com a un projecte polític propi de Catalunya i diferenciat del PSOE. I el projecte nacional dels socialistes catalans desapareix com va néixer, també en moment històric, aquest en el qual l’Espanya “nació” ha deixat clara i meridiana la seva negativa a reconèixer el poble de Catalunya com a subjecte polític.

La societat catalana ha donat mostres clares, al carrer i a les urnes, d’haver-se mogut majoritàriament en una direcció justament contraria a la del cop de timó que acaben de donar el capità Navarro i el del seu oficial Antonio –aquisobragent– Balmón. Fa un parell de dies, un militant socialista m’apuntava, com a via de sortida de les tensions internes, la possibilitat d’un hipotètic canvi de capità en un congrés extraordinari. Però, al marge de la dubtosa viabilitat de la idea, cal preguntar-se quina utilitat tindria canviar de capità, quan el vaixell ja ha xocat tràgicament amb l’iceberg i l’operació d’evacuació de la nau està ja en marxa.

Quan la política està tan dominada pel tacticisme, com es veu amb més o menys claredat a tots els partits catalans, sembla que mai no hagi d’arribar l’hora de la veritat per a un representant polític. Però a vegades passa i en alguns moments de la vida, la decisió, el risc i els principis han d’imposar-se a la por de no prendre mal. El dia 4 de desembre, quan al Parlament s’hagi de votar la proposta de demanar al Congrés la competència per convocar un referèndum per la via constitucional de l’article 150.2, serà l’hora de la veritat per als diputats que acostumem anomenar genèricament “sector crític” del PSC.

Són persones diferents, amb anàlisis i prismes diferents, que tenen coses diferents a perdre o a guanyar. No es pot comparar la posició política que representa la majoria absoluta de l’alcalde de Lleida, amb la situació d’una diputada que estudia les possibilitats de ser candidata a les primàries de Barcelona sense comptar amb les simpaties de l’aparell del partit. Ros, Martínez-Sempere, Elena, Geli o Ventura tenen en comú, això sí, haver-se mantingut com a testimonis vius al Parlament per a molts ciutadans que en els darrers temps han abandonat el PSC o que ho faran en les pròximes cites electorals; ciutadans que a través d’aquestes veus amb accent no oficial han pogut sentir que no estaven del tot orfes políticament i que en el seu dia no es van equivocar votant pels socialistes catalans. Als ulls d’aquests ciutadans, la coherència i la credibilitat dels parlamentaris discrepants estaran en joc d’aquí a dues setmanes. Què faran? Quedar-se al vaixell sentint com els músics toquen “Granada” o pujar a una barca salvavides per intentar seguir endavant?

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.