Profile Image

Dídac Boza

Periodista

La mala sort d’Espanya

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Ho direm amb empatia: Espanya no està tenint gens de sort amb la qualitat política dels seus governants en moments tan decisius com els actuals. Que els polítics no allarguin la mirada més enllà  del curt termini i que prefereixin el tacticisme de rèdit electoral suposadament fàcil a qualsevol opció que signifiqui assumir riscos, és una pandèmia universal de la qual no està lliure –ni molt menys- la política catalana. Però tot sembla indicar que el cas dels dos grans partits polítics espanyols en la segona dècada del segle XXI deixarà un relat especialment poc lluït en els llibres d’història.


Els polítics i les institucions espanyoles han arribat aquí sense fer els deures. Ni tan sols s’han plantejat fins ara (cas del PSOE) que hi hagi res a reformar, o a millorar. Fins poc abans de la sentència de l’Estatut, cada 6 de desembre els mitjans de comunicació mostraven declaracions de rutina sobre la vigència de la Constitució. En tots aquests anys els “gurús” constitucionalistes del PP i PSOE repetien cada vegada que calia deixar-ho tot intacte, tal i com es va escriure en aquell complicat laberint de 1978, quan el que es buscava era, essencialment, el camí de sortida de la dictadura. Més de 30 anys confonent el present amb el futur és massa temps. Espanya, que sempre ha tingut dificultats per ser alguna cosa diferent a l’ampliació del Regne de Castella, s’ha plantat en el segle XXI sense haver renovat el seu projecte. De fet, sense un projecte que una gran majoria dels catalans puguin sentir com a vàlid. Ho veurem, molt probablement, a les urnes, la pròxima vegada que ens cridin a votar, sigui el que sigui.

Amb totes les contradiccions i els errors polítics que es vulgui, Catalunya sí que ha fet els seus deures. Les forces polítiques sorgides de la primera legitimitat democràtica l’any 1977 es van implicar activament en el projecte constituent d’una Espanya democràtica, plural i diversa. Amb les limitacions polítiques i financeres que marcava el primer Estatut d’Autonomia, el Parlament català i els governs que en sortiren a cada legislatura van anar construir un sistema d’autogovern i de serveis a la ciutadania, comparables en alguns aspectes, als millors estàndards europeus i millorables en algunes coses. El motor català ha funcionat suportant un desequilibri fiscal excessiu, més enllà de la solidaritat raonable, entre allò que s’aportava i allò que es rebia. A partir de l’any 2005, legítimament i respectant totes les regles del joc, Catalunya va optar per fer un pas endavant en l’autogovern. El que ha passat després queda clarament explicat en els vídeos de la Via Catalana i es pot veure a cada cop més balcons dels pobles i ciutats de Catalunya.

La dreta espanyola que governa i l’esquerra que s’ho mira es mouen en mig d’una barreja infernal i contraproduent per a la unió que diuen voler defensar. Una bona dosi de “no faig res”, una mica de “doncs ara et castigo i no parles” (i sobretot, “ara et castigo i no inverteixo”), unes quantes declaracions de “la independència és impossible i no passarà”, un grapat de “sortireu d’Europa i no us voldrà ningú” i, darrerament amb certa insistència, unes “convenients” amenaces de càstig constitucional sever (modalitat: article 155).

Catalunya ha de seguir passant les pantalles una per una, sense saltar-se’n cap i armant-se de paciència. Caldrà molt de “Keep Calm” en els propers temps. El grau de resposta social, contundent però cívica i pacífica, com la de la Via Catalana comptarà molt en els esdeveniments futurs. Alguna cosa veurem probablement aquest mateix dimecres a la tarda, al voltant del Palau de Pedralbes.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.