Profile Image

Dídac Boza

Periodista

La síndrome ‘Menor Oreja’

(Publicat a ‘Nació Digital’)

Està demostrat que els fronts polítics fabricats “a la contra” els carrega el diable. Tant és que es diguin “constitucionalistes” (terme utilitzat fa alguns anys al País Basc) com “no separatistes” (expressió que ara pretén encunyar el PP per a la seva aplicació al cas de Catalunya). Aquesta mena d’aliances tàctiques no acostuma a resultar gaire profitosa. Si de cas, només hi surt guanyant una mica aquell que la gent percep com a representant genuí i autèntic del grup. Els socialistes bascos ho saben prou des que Jaime Mayor Oreja va enredar Nicolás Redondo Terreros l’any 2001 amb aquell front comú “antinacionalista” que, un cop va passar per les urnes, va deixar el PSE-EE fet el nyap que es ja es veia venir. Els socialistes catalans també deuen recordar-ho molt bé perquè en mig d’aquell episodi basc -això sí, sempre de portes endins i mai en públic- es referien sarcàsticament a Redondo Terreros com a “Menor Oreja”.

El Partit Popular i Ciutadans donen ja mostres clares de tenir fet el seu repartiment polític i electoral de l’unionisme. A les Espanyes, seran els populars els que miraran de capitalitzar el “no” a l’emancipació catalana. A Catalunya, la primera aposta de l’espanyolisme passa a ser Ciutadans, en una operació que ja està dissenyada i beneïda des d’un dels evangelis mediàtics de la dreta “nacional” espanyola, el diari El Mundo. La fórmula porta implícit un cert reconeixement per part del PP de les seves limitacions polítiques a Catalunya. Aquí, qui aspira a obtenir el segell d’autenticitat de l’espanyolisme és Albert Rivera.

Tercera via? Federalisme? Al PSC o a Duran i Lleida els queda un rol més que complicat, arribats a aquest punt de la història de Catalunya i d’Espanya. El PSOE, gràcies a algunes de les seves ments més lúcides com la del basc Odón Elorza, veu ara la necessitat d’oferir algun al·licient per intentar seduir Catalunya i evitar l’adéu a Espanya. Però els plantejaments dels socialistes espanyols queden força lluny d’allò que necessitaria el PSC per donar credibilitat a la seva aposta federalista. A la dreta, el panorama no és millor. El PP no dóna pràcticament cap via d’esperança a Duran i Lleida, com no fos la d’omplir una mica més la bossa del finançament, reproduint la vella fórmula utilitzada en temps del president Pujol i negada fa tot just un any per Rajoy al president Mas. Les fórmules gastades ja no serveixen. Som a 2013 i vol ploure!

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.