Profile Image

Dídac Boza

Periodista

I-irre-irreversible

(Publicat a ‘Nació Digital’)

L’imaginari idíl·lic d’una convivència federal va acabar de saltar pels aires el juliol de 2010, amb la sentència de l’Estatut. Molts d’aquells que sempre havien cregut en la via de la federació van topar amb una realitat que, en el fons, s’havia mostrat obstinada al llarg de tres segles. La veritable clau de l’impossible federal espanyol es troba al carrer, tant o més que a les togues de la magistratura o als despatxos de la política.

Ni Felip V, ni Franco, ni Aznar van poder amb la voluntat dels catalans però és evident que seu model ha fet forat més enllà de l’Ebre. El Decret de Nova Planta imposat pel rei vencedor del 1714, les diverses dictadures i actes de repressió posteriors o les voluntats uniformitzadores més recents (de la dreta i de l’esquerra espanyoles) han fracassat en el seu objectiu de forçar la desaparició política de Catalunya. En canvi, la visió d’una Espanya única, de clara dominació castellana i amb cap espai (o molt poc) per a la “diversitat regional” sí que ha arrelat en amplis sectors de la ciutadania espanyola al llarg de les generacions. Com es pot construir un espai de sobirania compartida quan una de les parts del poble sobirà no reconeix l’existència de l’altra?

La percepció d’un procés irreversible es detecta ja entre els no partidaris de la independència. Les converses “discretes” entre Rajoy i el president Mas revelen un cert “aterratge” del president espanyol sobre una realitat que no pot ignorar. Això sí, tot molt lluny, ara per ara, del model Escòcia-Regne Unit. El que passa a dins del PSC també té molt a veure amb el canvi de paradigma. Un intent “in extremis” dels socialistes catalans per salvar el missatge federal ha tornat a topar amb el PSOE i amb no-res de la declaració de Granada. La Via Catalana ha fet sortir de l’armari una part del socialisme català que no se sent incòmoda amb el debat de la independència o que ha començat a dubtar. El desconcert de la direcció del PSC és tan evident que ha arribat fins i tot a mostrar la porta de sortida als díscols, i ha acabat, finalment, fent marxa enrere d’una amenaça molt qüestionable democràticament.

La Via Catalana no serà tan ràpida com molts voldrien i el procés patirà entrebancs i contradiccions. Potser hi haurà tempesta política interna a més d’un partit català i segur que, de dins i de fora de Catalunya, no hi faltarà qui intenti jugar la carta de la fractura social per mirar de fer fracassar el procés. Però la construcció d’un projecte polític propi per a Catalunya ha entrat a l’agenda europea amb la força de la mobilització social. Això fa que el camí sigui irreversible.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.