Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Llengua: actituds nocives i estratègies de destrucció

Causalitat? Missatge de calma abans d’una tempesta? El cas és que aquest dimecres al migdia hem escoltat el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Miguel Angel Gimeno, un jurista nascut a Osca però format professionalment a Catalunya, fent una clara defensa de l’ús del català en l’àmbit de la Justícia. Ho deia en l’acte institucional en el qual s’incorporaven 50 nous jutges als tribunals catalans. No ha estat, ni molt menys, la primera vegada que Gimeno, des que és la màxima autoritat de l’administració judicial a Catalunya admet explícitament que el català és encara una assignatura pendent als jutjats del país. També és ben cert que el president del Tribunal Superior s’ha esforçat sempre en emmarcar en l’àmbit estricte del dret a l’atenció escolar personalitzada les diverses sentències de la sala contenciós-administrativa derivades dels pocs conflictes presentat per algunes famílies que han reclamat l’escolarització en castellà dels seus fills.

Aquesta vegada, però, el missatge positiu i normalitzador del magistrat Gimeno en favor del català a la Justícia s’ha produït molt poques hores abans que la societat catalana hagi conegut una nova interlocutòria de la sala contenciós-administrativa. I aquest cop la resolució va més enllà i xoca obertament amb el model lingüístic de l’escola catalana, que té el català com a llengua vehicular però que garanteix també el coneixement del castellà.

Per primer cop una resolució judicial s’atreveix a plantejar que, de forma cautelar, s’apliqui a tota una classe l’ensenyament en castellà, si es donés el cas que els pares d’un sol alumne del grup així ho reclamen per la via judicial. Aquesta indicació del TSCJ és tan democràticament dubtosa com inaplicable en la pràctica. És obvi que es podria produir la mateixa reclamació en sentit contrari -és a dir, reclamant el seu dret l’ensenyament en català- per part de les famílies de la resta d’alumnes de l’aula. Tot un enrenou que és el resultat d’una evident voluntat de politització i de liquidació d’un model que ha funcionat sense conflictes durant dècades i segurament molt més que un maldecap per al benintencionat president del TSJC, Miguel Angel Gimeno.

A aquestes alçades, la societat catalana ja té elements més que suficients per tenir algunes coses clares:

a) – Tota aquesta ofensiva ve de la famosa sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut que va fer una cosa insòlita pel que fa al règim lingüístic del país: no el va declarar inconstitucional però va sí deixar oberta la porta a interpretacions com les que es deriven de la interlocutòria que hem conegut aquest dimecres.

b) – L’actitud del Partit Popular, inspirador de la retallada a l’autogovern català que va donar peu a la sentència del Constitucional, és obertament nociva envers la convivència lingüística de Catalunya. Ho admeten fins i tot seguidors i votants del PP quan hom té la paciència de tenir-hi una conversa sense embuts sobre aquesta qüestió. Una altra cosa, és quan parlen públicament els representants populars i s’omplen la boca d’una presumpta “defensa de la convivència”. En el cas de ‘Ciutadans’, els seus dirigents no fan una altra cosa que viure de renda i treure’n profit de l’estratègia nefasta de destrucció que va posar en marxa en el seu dia José Maria Aznar i de la qual és fidel continuador el ministre José Ignacio Wert i actual cooperadora necessària la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho.

Vista l’actitud demostrada per la societat catalana durant les darreres dècades, especialment la determinació de la comunitat educativa i atesa la posició àmpliament majoritària de les forces polítiques catalanes, els autors i col·laboradors d’aquesta cerimònia de confusió deliberada han de tenir garantit el fracàs.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.