Profile Image

Dídac Boza

Periodista

PSC 1978, model esgotat

El gest polític dels cinc diputats del PSC que han rebutjat sumar els seus vots als del Partit Popular i Ciutadans, formacions negadores de qualsevol via del dret a decidir per al poble de Catalunya, té molta més rellevància que la d’un episodi de dissens (un més) a les torturades files del socialisme català. Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Rocío Martínez-Sempere i Núria Ventura representen un 25% del grup parlamentari que li ha quedat al PSC després de l’última minva electoral de la tardor passada. Mai abans una discrepància oberta amb la direcció del partit s’havia traduït en un nivell de desobediència parlamentària semblant.


#els5delPSC ,etiqueta recorrent en el Twitter de les últimes hores, han explicat la seva posició en un comunicat, recollit al bloc de Martínez-Sempere: “Nosaltres vàrem defensar en tot moment esgotar la negociació. Al no ser possible un Sí crític defensant el nostre posicionament però deixant clar que el PSC és aliat assenyat, no obstacle; al no poder convèncer a la direcció, respectant els arguments de cadascú, proposàrem la llibertat de vot i, al no ser consensuada, ens reafirmem: no podem votar No. “

Al costat dels cinc diputats díscols, i des de fora del Parlament, més de 80 representats o exdirigents del PSC s’han revoltat contra un ‘No’ que, consideren un error greu i que deixa els socialistes catalans al marge d’un procés que -a banda tàctiques partidistes per part de CiU o ERC– compta amb un ampli suport de la ciutadania, a jutjar pels darrers resultats electorals i enquestes posteriors.

Joaquim Nadal, un dels homes forts dels governs presidits per Pasqual Maragall i José Montilla, exalcalde de Girona i actiu històric dels socialistes a les comarques gironines, ha anunciat que deixa el Consell Nacional del PSC. Nadal vol “marcar una distància prudencial d’una direcció que aquesta vegada s’ha equivocat amb un error de bulto, segons expressió textual seva en declaracions a La Xarxa.

Dues agrupacions de ciutats importants, Granollers i Igualada, han discrepat també “No” oficial del PSC a la declaració aprovada ahir pel Parlament.

El tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Deltebre (Baix Ebre) i secretari de Comunicació de la Federació socialista, Joan Alginet, ha anunciat amb un tuit la dimissió dels càrrecs orgànics del partit i la presentació de la seva baixa com a militant en els pròxims dies.

L’exconsellera Montserrat Tura apunta directament cap al cap de files actual dels socialistes catalans. “Mai un primer secretari del PSC havia trencat tants ponts construïts per integrar el pensament progressista i catalanista com Pere Navarro en un any”, ha escrit Tura al seu Twitter.

En el rerefons d’aquesta crisi interna pesa molt -i així ho admeten representants d’un o altre sector- la relació del PSC amb el PSOE i la incomoditat dels socialistes espanyols davant un sentiment polític a Catalunya que, des del carrer Ferraz de Madrid, menystenen o no acaben d’entendre.

Carme Chacon, sempiterna aspirant a liderar el socialisme espanyol, ja ha donat mostres més que sobrades d’estar centrada en la seva pròpia causa personal.

I mentrestant, una veu molt més modesta, però molt retuitejada entre els actors i seguidors del melodrama del PSC, l’exregidor socialista de Mataró Ramon Bassas, es lamenta en un article per veure el seu partit “cada dia més allunyat, menys central, més prescindible”.

El pacte que va donar peu a la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya, l’any 1978 va coincidir exactament en el temps amb el pacte constitucional que va donar lloc a la Carta Magna espanyola, encara vigent. Ara que s’ha fet evident el trencament d’aquell pacte constitucional (procés iniciat durant l’etapa Aznar al Govern d’Espanya i culminat amb la sentència de 2010 sobre l’Estatut) es fa visible també la crisi dels equilibris que van donar lloc a la integració de les diverses tradicions del socialisme democràtic que existien a Catalunya als inicis de la transició.

A les preguntes de qui, amb qui i com s’articularà en el futur una esquerra catalana amb vocació majoritària les respostes són incertes però una certesa molt estesa ja és que el model PSC de 1978 s’ha esgotat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.