Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Memòria de Santiago Carrillo

Vaig tenir la sort de compartir algunes estones de conversa amb Santiago Carrillo. Érem encara ens els anys 80 i, tot i el temps transcorregut, no he oblidat aquella nit de tertúlia al bar Snooker de Barcelona. Al voltant de l’històric dirigent comunista, un petit grup de joves periodistes catalans en contacte directe amb la història, mirava d’assaborir la saviesa i la lucidesa d’aquell convidat de luxe. En aquells moments, Carrillo ja assenyalava les pedres del camí que hauria de seguir l’esquerra a Espanya, a Catalunya i a Europa. El castell de naips del comunisme soviètic i els seus satèl·lits s’estava caient, el capitalisme començava a mostrar la seva faç més dura, la relació Catalunya-Espanya començava a donar signes de ser manifestament millorable.

Les ferides de les lluites internes en la família política propvinent de la tradició comunista encara estaven molt obertes. No gaire temps després d’aquella nit de copes, tabac i anàlisi política, Santiago Carrillo es va reunir en secret -gairebé com en els temps de la clandestinitat- amb qui llavors era secretari general del PSUC i president d’Iniciativa per Catalunya, Rafael Ribó. Tots dos intentaven recompondre un espai de l’esquerra que sortia de l’autodestrucció. Casualment, com a reporter polític, em va tocar ser a la històrica seu del carrer Ciutat en el mateix moment que Carrillo i Ribó estaven reunits a un despatx del primer pis. Jo ho desconeixia. No vaig saber res sobre aquella secreta reunió fins al cap d’uns dies. Ho vam difondre a través del mitjà i el grup de comunicació on jo treballava perquè aquella trobada furtiva era notícia política de primer ordre en l’àmbit d’una part de l’esquerra molt enverinada per lluites caïnites. Aquell intent de recomposició política no va reixir. El van frustrar a mitges d’una banda els encara prosoviètics a Catalunya i de l’altra, des de Madrid, Julio Anguita, que acabava d’arribar al liderat del PCE.

Santiago Carrillo ha marxat mantenint intacta, fins a l’últim moment, la llum i la claredat d’anàlisi que vaig poder admirar aquella llunyana nit de l’Snooker i en alguna entrevista, algun temps després. Se n’ha anat deixant el ressò de les seves preocupacions més recents, que eren bàsicament les mateixes que fa 25 anys: el risc que representa la pèrdua de drets i de qualitat democràtica si avença el capitalisme sense control ni oposició i sense una esquerra europea que acabi de trobar el seu camí; la  insatisfactòria per la relació de Catalunya i Euskadi amb una Espanya que, segons Carrillo veia molt nítidament, “serà federal o no serà”. L’historiador Andreu Mayayo ha escrit que amb Santiago Carrillo mor l’únic federalista que quedava a Espanya. Probablement per tenir el seu origen polític en l’Espanya republicana dels anys 30, Carrillo sí que entenia la personalitat política de Catalunya.

L’última vegada que vaig veure Santiago Carrillo va ser l’estiu de 2004 durant uns dies de descans d’estiu al balneari Prats de Caldes de Malavella. Aquell era un dels seus llocs de referència a Catalunya. Ell i la seva dona, Carmen, hi passaven llargues temporades. D’aquells dies, una imatge arxivada en la memòria com a testimoni casual m’ha vingut al cap en aquestes últimes hores, una afable trobada d’amics i camarades de tota la vida, als jardins del balneari. Era un diumenge al matí quan el matrimoni SantiagoCarmen rebia, complagut, la visita del matrimoni López RaimundoPàmies. Avui, tres d’aquelles quatre persones -totes elles amb un paper rellevant en la lluita per les llibertats i la recuperació democràtica- ja no hi són. Tot un símbol d’una etapa que, indefectiblement, s’ha acabat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.