Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Diada 2012: The Day After

12 de setembre de 2012. Arriba a l’hora de començar a gestionar el clam que amb tanta força s’ha fet sentir als carrers. Ara toca als representants polítics catalans moure les fitxes en una partida complexa i llarga, que no es jugarà d’un dia per l’altre però que ha començat indefectiblement. La gestió d’una allau humana demanat la independència de Catalunya amb les dimensions com la que es va veure ahir al centre de Barcelona ha de concernir a tots els representants polítics. A aquells que hi eren en cos i ànima en la manifestació i als que hi participaven tan sols en esperit. La qüestió incumbeix als qui de sempre o de fa temps han abraçat la idea independentista i als qui s’hi apunten ara; també als qui dubten, a aquells que han quedat en estat de xoc i ara han de pair l’inici evident d’una nova etapa.


Hauran de gestionar l’#11s2012, igualment, aquells partits o dirigents que rebutgen la idea d’un estat independent per a Catalunya i que pensen mantenir, legítimament, la seva posició. Tothom haurà de moure’s perquè els ciutadans trobin clarament -sense ambigüitats calculades ni tacticismes- un referent polític quan arribi l’hora de pronunciar-se a les urnes.

El que va passar ahir als carrers de Barcelona, ja està als titulars i en els articles d’anàlisi de la premsa internacional. La idea d’una possible separació Catalunya-Espanya ha començat a entrar en l’horitzó polític europeu. Però ara ha de començar a passar per les urnes. La pròxima vegada que els catalans siguem cridats a votar en unes eleccions -i no sembla que això pugui trigar gaire- hauríem de fer-ho sabent clarament i diàfana quina és la posició de cadascuna de les opcions polítiques sobre la conveniència o no de disposar d’un estat propi.

La manifestació multitudinària d’aquesta Diada posa deures a tothom. En primer lloc, al president Artur Mas i a la força política majoritària: Convergència i Unió. És el president qui té la facultat de convocar la ciutadania a votar i és CiU qui té el volant per conduir les principals institucions del país: el Govern i la majoria de les administracions locals.

Al Partit dels Socialistes de Catalunya -en aquests moments la segona força política del país- se li presenta probablement el moment més difícil i decisiu dels seus 34 anys d’història. Per al PSC s’acosta l’hora de triar. Si la ciutadania de Catalunya opta majoritàriament per un full de ruta que condueixi a l’estat propi (i això ens ho poden dir els resultats de les properes eleccions catalanes) els socialistes catalans han decidir si volen ocupar l’espai de la socialdemocràcia en el camí polític que emprengui el país o bé quedar fora, predicant en solitari la idea d’una Espanya federal, molt ben intencionada certament però que com uns pocs dirigents diuen en públic i molts quadres del socialisme català admeten en privat, fa temps que no troba ningú a l’altra banda.

El Partit Popular -en particular el PP català d’Alicia Sánchez Camacho- també queda en una cruïlla després de la Diada 2012 encara que no ho sembli. Decidir si vol oposar-se legítimament, amb reflexió, serenor i arguments a la idea de la secessió o si es deixa portar pel camí de la radicalitat i de la crispació que alimenten des de ja determinats sectors de la dreta política i mediàtica espanyola.

Tot sembla indicar que ICV-EUiA ho tindria una mica menys difícil que la resta. El seu electorat ja fa temps que sap que votar Iniciativa és votar a favor de l’autodeterminació i la força diferencial d’aquesta formació és el seu caràcter d’esquerra verda.

Esquerra Republicana, en canvi, haurà d’afrontar el repte de fer-se visible i de presentar un projecte polític clarament identificable per als ciutadans en un hipotètic context de transició nacional que estigui clarament en marxa. Dependrà, en part, de l’espai que deixi CiU en la seva clarificació sobre la independència i de si el PSC decideix jugar la partida de la socialdemocràcia des de dins d’un projecte col·lectiu d’estat propi o opta per mirar-se el joc des de fora.

Ciutadans i Solidaritat per la Independència, situades als dos extrems de la concepció del país, poden entrar en una incerta via de futur en funció de com gestionin la resta de partits el missatge contundent de l’11 de setembre de 2012.

El repte és transversal i la necessitat de resposta política i institucional és evident. L’Assemblea Nacional catalana ha assolit amb molt d’èxit els objectius de la convocatòria però han de ser el Govern i un nou Parlament de Catalunya sorgit d’unes properes eleccions els qui marquin el full de ruta d’allò que la ciutadania digui a través dels vots a uns programes electorals clars i entenedors. En democràcia i a l’Europa de la qual volem formar part amb identitat pròpia, és la manera de fer-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.