Profile Image

Dídac Boza

Periodista

No és una Diada com les altres

Aquesta no és una Diada com les altres. No cal caure en l’abús del qualificatiu “històrica” per constatar que, enguany, la commemoració de l’Onze de Setembre té una dimensió que va més enllà de la mateixa jornada. Poques vegades com ara, les mirades exteriors estaran posades en els carrers del centre de Barcelona i, mai com ara, es llegirà la participació ciutadana en una manifestació reivindicativa com a indicador del que pot ser l’evolució política de Catalunya en els propers temps.

Aparentment, l’element diferencial de l’Onze de Setembre d’enguany està en l’eslògan de la marxa convocada per aquest dimarts a la tarda, per l’entitat Assemblea Nacional Catalana. Deixant a banda alguns dels laberints dialèctics sorgits de des diverses files polítiques en els darrers dies, el cert és que el lema de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” no deixa gaire espai al dubte. Busca clarament situar la independència catalana en l’agenda política europea i la novetat és que aquest missatge fins ara no s’havia llançat de manera tan contundent com a consigna central d’una mobilització amb possibilitats de ser multitudinària.

La marxa pels carrers de Barcelona comptarà amb moltes desenes de milers de persones. De ben segur que els independentistes convençuts seran majoria, però ningú no dubta ja que aquells que des de fa temps defensen la separació d’Espanya ja no estaran sols. Això és el que fa que aquesta Diada sigui veritablement diferent a les dels darrers 30 anys.

El descontentament, la sensació de fatiga sobre una relació Catalunya-Espanya plenament insatisfactòria han esdevingut sentiments transversals entre la ciutadania catalana. S’estén entre els ciutadans de Catalunya el convenciment que “a Espanya no ens volen com a catalans” i aquesta percepció, segons els estudis d’opinió, és cada cop més compartida per persones que voten o tenen afinitats amb partits i ideologies diferents: independentistes, sobiranistes, federalistes, etc.

La idea federal, abraçada durant moltes dècades per bona part del pensament polític català de dretes i d’esquerres, és la gran víctima de la situació present. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va disparar el tret final sobre el frustrat somni federal, però abans d’aquella sentència ja havien matat el federalisme la crispació anticatalana aixecada per les dretes espanyoles (la moderada i l’ultra, reunides ambdues dins del PP) i l’escàs convenciment federalista del PSOE, malgrat que la paraula federal estigui omnipresent en tota la seva història, estructura i organització.

Federar-se vol dir entendre’s amb algú que vol l’entesa i a qui interessa el pacte, però els federalistes catalans fa temps que no troben interlocutor solvent a l’altra banda. El malestar ja cala profundament també entre els federalistes –com ho demostren algunes veus que s’alcen dins del PSC– i arriben fins i tot a part d’aquells que s’autodefineixen com a autonomistes.

La gran quantitat de senyeres -oficials o estelades- que veurem aquest Onze de Setembre -en manifestació o als balcons- expressen voluntat de canviar les coses una vegada constatat que l’Estat de les autonomies, tal i com està plantejat i tal i com s’aplica, no cobreix els mínims polítics i, sobretot econòmics, del que seria una relació justa entre Catalunya i Espanya.

El gran canvi que pot representar aquesta Diada Nacional és el trencament de les línies divisòries que fins ara han separat els sectors independentistes del país i la resta del catalanisme. La barrera ha caigut i s’imposa, de forma transversal, la idea d’un necessari canvi en les regles del joc. Els organitzadors de la manifestació ho saben, encara que insisteixin en defensar el caràcter sobiranista de la convocatòria per sortir al pas d’algunes declaracions polítiques. Aquells dirigents i formacions que no se senten còmodes amb el lema de la convocatòria també en són plenament conscients. En cas que alguns encara no en fossin, n’hauran de prendre consciència ràpidament si volen evitar quedar desplaçats per la mateixa ciutadania.

Fins fa no gaire l’independentisme havia estat jugat les seves cartes en solitari, però ara la partida s’ha ampliat. Ja res no tornarà a ser com era fa tan sols una dècada. Els càlculs de sempre sobre l’hipotètic resultat d’un referèndum a Catalunya han quedat obsolets, ja no serveixen. Les coses estan canviant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.