Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Sense compassió (taurina)

Es mostra escandalitzada determinada premsa editada a Madrid sobre la decisió del govern municipal de Sant Sebastià (Bildu), de no contractar més amb cap empresa taurina l’explotació de la plaça de braus local, Illunbe. Això vol dir, a la pràctica, que l’any que ve ja no hi haurà toros en la festa gran de la capital de Guipúscoa. Aquells que s’exclamen per aquest fet utilitzen com a munició el perfil ‘abertzale’ de l’alcalde donostiarra i dels regidors que governen la ciutat i denuncien el caràcter “antiespanyolista” de la decisió municipal. Però més enllà de les connotacions polítiques del cas concret en aquesta ciutat basca o del que passa a Bilbao, on s’estan fent evidents mostres de rebuig a la pràctica taurina, el cas és que també a altres zones de l’Estat, l’anomenada ‘fiesta’, en crisi des de fa dècades, sembla haver-se situat en un punt de difícil retorn.

En trobem proves en les mateixes cròniques taurines, poc sospitoses de jugar-hi a la contra, i reflectint el que passa a places tant poc trufades d’antiespanyolisme com la de Màlaga. Llegim ahir mateix (20-08-2012), un article signat per Antonio Lorca a l’edició d’Andalusia de ‘El País’:

“Preocupante es que los detalles negativos destaquen a la hora de hacer un balance de la finalizada feria taurina de Málaga, plaza de primera categoría desde 2006. Pero la realidad es la que es, y no tiene vuelta de hoja: la Malagueta ha sido estos días pasados una referencia de los males que aquejan a la fiesta de los toros.

(…) Los festejos taurinos siguen siendo muy caros para una mayoría, y más lo serán a partir de septiembre con la subida del IVA. Pero ha fallado, también, el escaso interés que, hoy por hoy, despiertan las figuras en cualquier plaza española. Está demostrado que solo José Tomás tiene capacidad para acabar con el papel en las taquillas. Los tres o cuatro nombres de relumbrón no consiguen más de tres cuartos de plaza en cualquier feria de este país. Y ahí queda Málaga para confirmar el dato: ni una sola tarde se ha llenado la plaza (…)”

De forma lenta però sostinguda les corrides de toros van camí d’una subsistència residual. Previsiblement, les places de Sevilla, Madrid i potser alguna altra aconseguiran mantenir viva la flama simbòlica d’un espectacle amb més passat que present i amb un futur, per sort, molt poc afalagador. Un negoci cada cop més feble, tant des del punt de vista econòmic com el del prestigi social i, òbviament, aquest darrer és l’aspecte més important.

Serà qüestió de temps -probablement molt menys temps del que els protaurins imaginen- que la ‘fiesta’ dels toros entri en caiguda lliure a Espanya i que mori per inanició, d’aficionats i de públic. Ho admetin o no els defensors de les corrides, a Catalunya ha estat d’aquesta manera. Molt abans de la prohibició legal que, amb tota legitimitat i en ús ple de les seves competències en va fer el Parlament de Catalunya, el nombre d’espectacles taurins ja era testimonial i sols malvivia a la Monumental de Barcelona que, òbviament, no es podia sostenir amb l’escàs públic de les corrides.

Aquest article no pretén ser condescendent ni conciliador. No hi ha compassió envers a un espectacle que és incompatible amb la civilització i amb l’avenç de la humanitat. Qualsevol retrocés de l’activitat taurina arreu és una bona notícia.

(Nota: la foto que il·lustra aquest post correspon a una corrida de la ‘Feria de Abril’ d’aquest any 2012 a la plaça de la Maestranza de Sevilla)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.