Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Tres famílies no canvien res

És una bona notícia que tres famílies, amb les seves argumentacions i raons (tant aquelles que defensen públicament i davant els tribunals, com d’altres que hi pugui haver de no confessades) no puguin alterar el model lingüístic aplicat a Catalunya des de fa més de tres dècades. La resolució del Tribunal Superior de Catalunya reconeix, com era previsible i com ja feia el Suprem, el dret d’aquestes poques famílies que van iniciar fa anys un litigi reclamant que els seus fills poguessin rebre educació en castellà, però no generalitza la qüestió.


El TSJC no es carrega el model que ha resultat ser un dels grans èxits de la societat catalana des de la recuperació de la democràcia i de l’autogovern i aquesta decisió no agrada a aquells que voldrien acabar amb la recuperació social del català. La reacció d’alguns ‘companys de viatge’ de les tres famílies litigants resulta eloqüent en aquest sentit. L’entitat anomenada ‘Convivència Cívica Catalana‘ anuncia que seguirà batallant, no contenta amb el fet que el Tribunal Superior hagi reconegut els seus drets individuals a les persones que reclamaven.

Que es mantingui intacte el model d’immersió lingüistica a l’escola catalana no agrada gens a aquells que, en el fons, voldrien acabar amb un sistema que ha contribuït decisivament a la cohesió de la ciutadania catalana com un sol poble, independentment de quina sigui la seva llengua d’origen o la que utilitzen en l’àmbit personal o familiar.

Els resultats obtinguts per la immersió lingüística en l’educació van exactament en la direcció contrària al que es pretenia durant el franquisme. El règim franquista havia fet el seu càlcul: si la prohibició o la negació pública del català resultessin insuficients per aniquilar el català o per relegar-lo a una posició estrictament folklòrica o antropològica, l’extensió de l’ús social del castellà com a fruit de la immigració interior espanyola acabaria fent la resta. L’objectiu era deixar la llengua pròpia del país en situació equivalent a la que ha acabat imposant-se a altres llocs d’Europa, com Irlanda, Escòcia, les regions de França, o -sense anar més lluny- el País Valencià o Galícia.

A Catalunya, fins i tot en les etapes més fosques del menysteniment, de la prohibició o de la repressió lingüística, les coses -sortosament- no va acabar mai de ser d’aquesta manera. La societat catalana és exemple singular -pràcticament únic a Europa i al món- de resistència en el manteniment de l’ús social de la llengua pròpia. Amb totes les dificultats, amb tot el desgast i tots els danys col·laterals, però resistent al cap i a la fi. Val a dir, però, que l’etapa negra del franquisme va ser prou llarga i prou castigadora com perquè en el moment d’iniciar-se el camí de la recuperació democràtica, el futur del català es presentés com a més que dubtós si no es començava immediatament a reparar el molt que s’havia destrossat durant massa temps.

La immersió ha estat i és, sobretot, una reparació. Una reconstrucció que s’ha fet -feliçment- sense conflictes i sense obrir ferides socials, que és un dels riscos més importants de tota política lingüística. En moments com aquest convé recordar que l’experiència d’èxit que ha representat la immersió lingüística a les escoles ha anat paral·lela a la història d’un fracàs. Segueixen fracassant aquells que, de forma confessada o no, voldrien veure desapareguda o minimitzada la llengua catalana i que, per aconseguir-ho, no dubtarien en dividir socialment el país en dues comunitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.