Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Anomalies democràtiques

L’última perla de certa tertuliana radiofònica, popular ja per la seva gran facilitat per posar els peus a totes les galledes, ha estat queixar-se per “l’anomalia democràtica” que al seu entendre suposa que no es canviïn lleis i o polítiques com a conseqüència directa d’actes de protesta com tallar l’AP-7. L’afirmació es llançava a les ones coincidint amb l’hora punta del matí i mentre es produïa un d’aquests talls de trànsit en el context de les protestes estudiants contra les retallades que afecten (també) les universitats. Les paraules sonaven, a més a més, després d’una jornada de protestes que derivava, al final, en greus aldarulls al carrer provocats per una minoria.

Els temps que vivim requereixen seriositat, rigor i, especialment, mirar d’extremar la capacitat de distingir. Acabaríem carregant-nos la mateixa democràcia si no fóssim capaços de diferenciar entre la protesta legítima de joves estudiants, indignats i preocupats per una pèssima situació present i unes incertes perspectives de futur, i l’actitud violenta d’aquells altres que no busquen res més que cremar-ho tot, començant per la pròpia legitimitat de qui sent que té moltes raons per protestar.

Probablement sigui molt demanar, tal i com estan alguns ànims, però convindria aplicar importants dosis de ‘finezza‘ per analitzar el que està passant. Caldria fugir de la frase feta de manual, de l’estereotip i de la consigna per la consigna. Seria molt d’agrair que ens estalviéssim determinades lleugereses per evitar caure en el gag del ‘pijoprogre’.

Els estudiants, els treballadors de les grans empreses privades, dels petits i mitjans negocis, els autònoms, els empleats públics i la ciutadania en general pateixen de forma directa les conseqüències d’una crisi de la qual no són culpables i que ha estat larvada durant els darrers anys en els sectors més especulatius de l’economia davant la mirada passiva dels governs. És legítim i és democràticament sa que la gent expressi al carrer el seu desacord, la seva indignació i la seva exigència de solucions polítiques, econòmiques i socials. Però la funció de les manifestacions és crear un clima col·lectiu de conscienciació, un estat d’opinió que tingui prou pes com per fer canviar les coses a partir de la força de la raó i del convenciment democràtic de la majoria. La cultura de l’acció-reacció que destil·laven les paraules de la desafortunada tertuliana és una altra cosa.

La ciutadania necessita que s’atengui la seva raó i no pas que aquesta raó es pugui veure afeblida per accions de vandalisme, de violència o de segrest de la mobilitat que no fan cap altra cosa que perjudicar a la comunitat. L’esquerra ideològica necessita, ara més que mai, afinar en l’anàlisi, en la proposta de solucions i en l’explicació. La lleugeresa d’algunes de les veus que diuen parlar en nom del progressisme són -aquestes sí- una anomalia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.