Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Aires freds de Sevilla

El congrés que el PSOE celebra aquest cap de setmana a Sevilla agafa a la societat espanyola en el seu conjunt molt cansada, estressada políticament i, de ben segur, molt poc motivada per acollir qui surti vencedor del conclave amb quelcom que sigui diferent a una majoritària indiferència. Aquest és el sentiment que es pot intuir ara mateix, tant entre els votants socialistes fidels com entre aquells que amb el seu vot o amb la seva abstenció han deixat aquest partit en situació de mínims històrics a totes les institucions.

A Catalunya el fenomen de l’estrès polític s’accentua. No és ja que la societat catalana estigui més o menys cansada per una conjuntura econòmica que, en general, aixeca poc interès per l’activitat política. El desgast del debat estatutari, alimentat i manegat magistralment en el seu dia pel Partit Popular, i totes les petites o grans expectatives que se’n derivaven i que s’han vist frustrades o refredades han deixat un clima de veritable esgotament. La crisi econòmica i la seva duresa acaben de completar el que podríem  dibuixar com a retrat robot del sentiment del catalanet mitjà.

A la majoria dels catalans el que els ocupa i els preocupa en aquests moments és com fer-s’ho per aguantar drets davant els cops de la crisi. El retrat robot ens dóna un ciutadà que confia molt poc en la classe política (hagi votat el que hagi votat en les eleccions més recents) i que constata que la relació Catalunya-Espanya no progressa adequadament, per dir-ho en uns termes en els quals podrien coincidir independentistes, sobiranistes, federalistes i fins i tot bona part d’aquells que es defineixen símplement com a autonomistes.

El cas és que, en mig d’aquesta sensació de fredor política generalitzada a tot l’Estat (el cas de Catalunya podem parlar directament de llunyania), el PSOE es disposa a escollir nova direcció i que semblen existir possibilitats reals (més evidents en els darrers dies) que, per primer cop en sortís com a màxima representant una dona i una dirigent catalana, membre de la direcció del PSC. Aquesta circumstància es dóna, precisament, quan els socialistes catalans no tenen la millor relació de la història amb el partit del carrer Ferraz de Madrid.

Diuen que Carme Chacón pot guanyar finalment la partida contra Alfredo Pérez Rubalcaba. Que a més de l’aritmètica que s’endevina entre els 956 delegats (òbviament el factor decisiu) hi ha altres claus que avalarien la victòria de la dirigent socialista catalana. Tant Rubalcaba com Chacón estan marcats per una derrota electoral sense pal·liatius. En el cas de la candidata catalana, a ella li ha tocat el dubtós honor d’haver encapçalat el cartell electoral en les primeres eleccions generals que el PSC no guanya a Catalunya. Però tant cert com tot això ho és que Chacón, al contrari que Rubalcaba, té més futur que passat. És qüestió de pura biologia política. El mateix passa amb Felipe González, per molt enyorat que sigui -i és evident que ho és- en el conjunt dels electorats socialistes (el real i el potencial) tant a Espanya com a Catalunya i per molta campanya mediàtica que facin -que se n’ha fet- des d’algun destacat grup editorial. Vist i llegit el que s’ha publicat en les darreres setmanes, el titular del diari ‘El País‘ aquest divendres (“El congreso del PSOE arranca en Sevilla sin un claro favorito para gararlo”) es pot interpretar com un símptoma de les opcions reals que té la candidata catalana.

El PSOE, més que un partit de posicions molt afermades en la societat espanyola, ha estat tradicionalment una suma aritmètica més o menys sòlida de suports al voltant d’un lideratge personal. Ho va ser durant la llarga etapa de González i ho ha estat també -en una altra mesura- durant l’erràtica etapa de José Luis Rodríguez Zapatero. Rubalcaba ha jugat un paper rellevant en les dues etapes anteriors i Chacón ho ha fet només en la segona. Però el repte del nou secretari o secretària general és, en qualsevol cas, trencar amb aquesta tradició basada en el líder com a eix central de tota l’activitat del partit perquè és una filosofia que ja no serveix per a ells. Els temps dels grans lideratges han passat. Com els socialistes catalans en el seu congrés a les portes del Nadal passat, els quadres del PSOE es troben ara en una cruïlla que va molt més enllà que l’elecció del seu cap de files i que és decisiva: o reinventar el projecte polític o quedar relegats a l’oposició per temps indefinit.

Passi el que passi diumenge a una Sevilla freda en tots els sentits, el congrés del PSOE complicarà la vida al PSC. Si guanyés Rubalcaba el resultat del conclave seria immediatament interpretat en clau de feblesa del socialisme català que haurà apostat -no oficialment però sí molt clarament- per una candidata sorgida de la seva pròpia elit dirigent. Però si guanya Carme Chacón, com preveuen alguns càlculs recents, sobre el Partit dels Socialistes de Catalunya recaurà tot el pes, tota la pressió i bona part de la responsabilitat en la difícil, sovint esgotadora i sempre ingrata tasca de gestionar el diàleg Catalunya-Espanya.

És evident que en més de 30 anys de democràcia i d’autonomia aquest diàleg ha avançat més aviat poc. Ans al contrari, la incomprensió respecte a allò que és i allò que pensa la societat catalana (sobre la pròpia identitat i sobre la pròpia butxaca) ha anat guanyant terreny més enllà de l’Ebre sobretot en l’última dècada. El PP i l’estratègia que va activar l’aznarisme hi han contribuït tant com han pogut però no són els únics responsables d’aquesta manca d’entesa. Per por, per seguidisme del PP o per convenciment (segons els casos) el Partit Socialista Obrer Espanyol ha anat buidant de contingut la paraula federal, omnipresent en els seus documents i en els seus òrgans de direcció. Podrà i voldrà Carme Chacón canviar tot això?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.