Profile Image

Dídac Boza

Periodista

La ‘foto finish’ de 2011

En les revisions històriques del futur més immediat 2011 no serà simplement un any més. La intensitat de la crisi i dels canvis viscuts en les 52 setmanes que estem a punt de completar reserven per a l’any que s’acaba un lloc destacat en les anàlisis que en el seu dia es faran sobre els inicis del segle XXI. No podem saber les sorpreses o els ensurts que ens esperen el 2012 però sí que tenim la certesa que el nou any serà el de la consolidació del canvi de cicle, global-local que s’ha anat gestant al llarg dels darrers mesos.

Mai com ara en les últimes dècades, hi ha hagut tantes coses en profunda revisió al món. Estan en procés de reinventar-se o morir ni menys ni més que el capitalisme, la democràcia representativa, l’estat del benestar, la socialdemocràcia, l’esquerra, la dreta, la Unió Europea, les relacions nord-sud… Pràcticament tot el que es va anar construint durant la segona meitat del segle XIX trontolla ara, entrats ja en la segona dècada del segle XXI.

A casa nostra, la tempesta de canvis té les seves pròpies especificitats locals. En les últimes dates de 2011 s’ha acabat de dibuixar el nou mapa polític de Catalunya i d’Espanya previst i previsible des de feia força temps. La ‘foto finish’ del canvi d’any és prou explícita: Mariano Rajoy acaba de formar el seu primer Govern d’Espanya, Artur Mas ha completat el seu primer any al Govern de la Generalitat i desenes d’alcaldes (uns quants de ciutats grans o mitjanes, inclosa Barcelona) han rebut la vara de cap de vila que fins a les eleccions locals del mes de maig es miraven des de l’oposició.

Aquest tomb polític, iniciat el mes de novembre de 2010 amb les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, obeeix a causes diverses i, en bona part, als errors i mancances dels governants anteriors (la segona legislatura profundament grisa i poc clara respecte a la crisi de José Luis Rodríguez Zapatero, un executiu tripartit de José Montilla incapaç de posar en valor la gestió per damunt de la polèmica, un mandat desorientat i erràtic de Jordi Hereu a Barcelona…) La crisi econòmica i les elevades xifres de l’atur, òbviament, han fet la resta.

Però per molt clar que aparegui el dibuix del nou cicle institucional res no sembla massa segur ni estable. La intensitat de la depressió financera, empresarial, laboral i social és tanta que tots els responsables polítics estan obligats, més que mai, a mirar en totes les direccions, també cap al rival o l’adversari. Ho han de fer tant aquells que acaben d’aconseguir a les urnes una contundent autoritat moral i política en forma de majoria absoluta, com aquells que han quedat desplaçats a l’oposició.

Ni la situació social i econòmica, ni la poca paciència política que té la ciutadania a aquestes alçades aconsellen aplicar vells esquemes sectaris ni repetir mimèticament les aliances estratègiques del passat.

Rajoy no vol soroll
Cas concret de Mariano Rajoy i el seu flamant gabinet ministerial: no són temps per a estridències, ni excessos verbals. Això pot explicar l’absència, en el nou Govern central, de figures com Federico Trillo o Estéban González Pons, que han estat persones de la màxima confiança del president i líder del Partit Popular.

No sembla que ara al del Pontevedra li interessi gaire revifar, per exemple, el foc de la confrontació territorial, tan atiat en el seu moment per José Maria Aznar i pel seu deixeble més aplicat, Ángel Acebes. De fet, vista la composició del seu gabinet, no sembla que Rajoy estigui massa disposat a donar ‘peixet’ a l’expresident Aznar, per molt que aquest s’hagi ‘colat’ a foto de la presa de possessió d’algun dels ministres.

En la relació Catalunya-Espanya, ningú no preveu un camí de roses en els propers anys però sí són uns quants els analistes i comentaristes -alguns clarament ubicats al costat de l’ala més dura de la dreta espanyola- que assumeixen un clima menys hostil aquell que va generar l’aznarisme (abans i després de la derrota electoral de 2004). De soroll i de conflictes Rajoy ja podria quedar servit de sobres per les conseqüències de la crisi i per les reformes que emprendrà.

CiU no vol el PP com a parella única
A Catalunya, Convergència i Unió ha donat mostres de no voler caure en el parany polític que va representar, entre 1996 i 2003, posar tots els ous a la cistella de l’intercanvi de suports polítics amb el PP. A aquells set anys (gairebé vuit) van seguir altres set d’oposició i de travessa del desert per a la formació que lidera el president Artur Mas, una situació que, lògicament, la federació nacionalista no voldria repetir.

El Govern català s’ha d’entendre amb la Moncloa i amb el PP per responsabilitat institucional i per estratègia política si vol jugar la carta del pacte fiscal que va ser peça clau en la seva proposta electoral. Però el missatge que es desprèn d’algunes declaracions recents de dirigents rellevants de Convergència Democràtica i, sobretot, del vot negatiu dels diputats de CiU a la investidura de Rajoy, és, clarament, el de la geometria variable.

El PSC i CiU es necessiten
La travessa del desert del Partit dels Socialistes de Catalunya i la necessitat dels socialistes catalans d’iniciar una nova etapa després del seu congrés juga a favor d’obra a l’hora d’obrir vies alternativa en la política catalana, a nivell nacional o local. El diàleg entre convergents i socialistes catalans no és la única alternativa a l’entesa amb PP però sí és la més rellevant des del punt de vista de la majoria electoral que representa.

CiU i el PSC exploraran possibles territoris d’entesa encara que sigui des de les respectives posicions diferenciades de govern i oposició. Ho faran ni que sigui meitat per tàctica política, meitat per intuïció de què bona part de la ciutadania veuria amb bons ulls un cert espai de col·laboració entre els dos principals adversaris en moments tant difícils del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.