Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Mitjans de comunicació públics i retallades

Tenim els patis -el nacional i alguns dels locals- esvalotats per la tisora o per l’acta de defunció -segons els casos- de mitjans de comunicació públics. A totes les crisis pròpies del sector, aquelles que es deriven de la revolució tecnològica, i aquelles que tenen a veure amb la necessitat de redefinir l’ofici del periodisme, s’afegeix el tsunami de la crisi econòmica global i de la lluita -diuen que a vida o mort- contra el dèficit públic.

Posar una mica de calma i de fredor en el debat i afinar tant com es pugui en els matisos, seria més que saludable i útil per afrontar una situació que no és gens fàcil i que tampoc no és de blanc o negre, com en els últims dies diverses veus semblen defensar.

En el pati nacional, divendres passat va faltar poc perquè alguns campanars del país toquessin a sometent després de l’anunci del portaveu del Govern, fet en seu parlamentària, sobre una retallada pressupostària del 13% a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i davant la proposta llançada per Francesc Homs de suprimir dos dels sis canals que en aquest moment té en antena Televisió de Catalunya. Durant uns pocs dies hem quedat sepultats en una allau de proclames de defensa encesa de TV3 per part d’aquells sectors professionals i polítics que diuen que la veuen en risc, malgrat que la corporació pública que la gestiona comptarà amb un pressupost de l’entorn dels 260 milions d’euros. Seran uns 40 milions menys que en el pressupost anterior i això comportarà retallades i renúncies importants. Però no és res que no sigui lògic d’esperar atès l’estat general de l’economia i de les arques públiques de la Generalitat.

Passa a totes les professions però segurament en la nostra, el periodisme, tenim una facilitat singular per perdre el món de vista quan ens mirem el melic i per deixar-nos portar per les nostres passions personals i corporatives, concentrats en els nostres propis problemes. Que els professionals de la informació defensem la ràdio i la televisió pública del país és comprensible i desitjable. Una gran majoria -tant treballadors de la CCMA com professionals d’altres empreses- coincidim en la importància de disposar d’uns mitjans de caràcter nacional, potents, rigorosos, democràtics i de qualitat.

Però el que segurament resulta més difícil de compartir per bona part de la ciutadania són determinades excessives escenificacions de dramatisme o auguris propers a l’apocalipsi per part d’alguns directius o treballadors. Divendres passat, a partir de la compareixença del secretari general de la Presidència al Parlament, Twitter i altres xarxes socials treien tant de fum al voltant de la retallada a TV3, que qualsevol que ho estigués seguint des de fora podria pensar que el Govern acabava d’anunciar el tancament de la televisió pública i l’acomiadament de tots els seus treballadors. En mig d’un panorama farcit de tancaments d’empreses, expedients de regulació o dificultats econòmiques de moltes entitats públiques i privades, hi ha exageracions que els professionals dels mitjans públics, per coherència, per prudència i per sentit comú no ens hauríem de permetre.

També fora bo -si més no abans d’intentar alternatives menys doloroses- que s’evités caure en actuacions dràstiques i desintegradores, com la que ha pres l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Es pot entendre la necessitat política de l’alcaldessa, Núria Marín, d’alliberar recursos econòmics per afrontar la crisi, però costa força més d’assumir que s’hagi optat d’entrada (almenys aquesta és la sensació que ha quedat en l’opinió pública) a tancar la ràdio i la televisió municipals sense buscar vies de viabilitat que haurien pogut mantenir un servei públic redimensionat, redefinit i ajustat a la situació.

El tancament de Ràdio l’Hospitalet i de la TV de l’Hospitalet pot representar un cert alleujament econòmic per a les castigades arques municipals, però també significarà un retrocés social i cultural evident per a una ciutat sovint massa perduda en la confusió de les inexistents fronteres municipals amb Barcelona. L’Hospitalet és una ciutat que durant les tres darreres dècades ha hagut de treballar a pols la vitalitat i la visibilitat de les seves entitats, de la seva activitat cívica. A l’èxit d’aquest esforç ciutadà han contribuït de manera important els mitjans de comunicació municipals que deixaran d’existir a partir del gener.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.