Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Després del 20-N (2): CiU, enfortida, mou fitxa econòmica i política

Les decisions anunciades pel Govern que presideix Artur Mas en les primeres 48 hores posteriors a les eleccions del 20 de novembre són prou clarificadores a l’hora de fer un anàlisi sobre els resultats i la posició de Convergència i Unió després dels comicis. Amb l’autoritat política que atorguen més d’un milió de vots, amb la injecció de moral que significa la pèrdua de la històrica hegemonia dels socialistes catalans en uns comicis generals, i amb la consciència que la gran majoria absoluta del Partit Popular, no serà un territori precisament còmode per a ningú, llevat del mateix Mariano Rajoy, el president Mas no ha dubtat en actuar primer que ningú i moure fitxa.

El Govern de la Generalitat anuncia la seva segona tanda de retallades, avançant-se al PP, que no podrà trigar gaire més en concretar les seves, com li reclama ja Angela Merkel des de Berlín. El president català i líder de CiU dóna mostres clares de voler jugar a fons les cartes que li donen uns bons resultats electorals. Avançant-se a l’ajust dur que haurà de fer Rajoy, Mas pren un protagonisme destinat a combatre el risc (altíssim, atesos els resultats) que el PP ignori la formació nacionalista catalana amb la seva causa del pacte fiscal.

D’altra banda, el Govern català dóna per legitimada la política de retallades desplegada en els darrers mesos, admet fins i tot que els ajustos en salut i en educació ja no podien anar a més i s’atreveix a posar en l’agenda, per primera vegada a Espanya, fórmules de copagament en el sistema públic sanitari. Els resultats electorals indiquen clarament -tant a CiU com a la resta de forces polítiques- que hi ha una amplia majoria de ciutadans que estan disposats a entendre i assumir retallades per reduir el dèficit, espantats per si la duresa de la crisi els pogués comportar conseqüències encara pitjors.

La qüestió de fons de tota la política europea, en aquests moments i en els propers anys, és delimitar on es podrà situar la ratlla i marcar la diferència entre ajustar i revisar l’estat del benestar per preservar-lo i garantir-lo o aprofitar la ‘tempesta perfecta’ de la crisi per fer-lo minvar o fins i tot desaparèixer. A cada cop d’elecció que es produeixi en els països de la UE tot Europa, cauran governs d’un color i en sorgiran del color contrari, arrossegats un i altres per aquest debat i pel temporal econòmic.

A Catalunya, en els propers anys, la ratlles toca dibuixar-les a CiU, perquè aquesta va ser la decisió majoritària dels ciutadans fa un any i refrendada pels vots de diumenge, però la federació nacionalista sap que no li interessa estar sola en un camí que es presenta ingrat i feixuc.

Al caliu de les eleccions recents, ja sigui per un determinat grau de coincidència ideològica en matèria d’economia o per lògica de la posició institucional d’uns i altres a la Moncloa i a la Plaça de Sant Jaume, el normal és què la federació nacionalista i el partit de Rajoy, busquin espais d’entesa. Però com ja han advertit alguns dirigents de CiU en les últimes hores, una excessiva dependència del PP fóra altament arriscada, arraconaria les expectatives de pacte fiscal que la formació que lidera Artur Mas ha obert davant la societat catalana i, com ja va passar entre els anys 2000 i 2004, podria desdibuixar el perfil nacional de la federació i realimentar argumentalment els socialistes o altres partits.
En canvi, en una conjuntura econòmica i social tan difícil com la que hi ha, un cert grau d’acord sobre la base de l’estat del benestar i sobre els serveis públics que pogués tenir l’aval del PSC podria ser ben vist per la ciutadania com un exercici de responsabilitat d’uns i altres en benefici del país.

Els temps semblen aconsellar que des del palau de la Generalitat es busquin ponts en més d’una direcció. La combinació entre la crisi ferotge, la contundència dels darrers resultats electorals (per a guanyadors i per a perdedors) i l’absència d’eleccions durant una bona temporada són factors que deixen fora de lloc actituds sectàries, odis atàvics i maximalismes de qualsevol mena. D’aquí venen les picades d’ullet al PSC i el fet que des de les castigades files socialistes, s’ha respòs amb crítiques però no amb un ‘cop de porta’ davant el segon ajust anunciat pel president Mas. Ja veurem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.