Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Després del 20-N (1): ‘Titanic’ i cirurgia a cor obert

Completat el cicle electoral, confirmada la tendència marcada molt clarament en totes les ultimes eleccions (les catalanes de fa un any, les locals de la primavera passada i les generals del 20-N)es tanca definitivament una etapa. S’acaba el període de trànsit cap a un nou mapa polític a Espanya i a Catalunya, que té una part d’explicació conjuntural directament vinculada a la crisi econòmica i les gravíssimes xifres de l’atur, però que també obeeix -especialment en el cas català- a raons estructurals i a un corrent de fons que fa temps que circula.

El 20-N marca un abans i un després en la política catalana. Ho fa de forma molt especial per al gran derrotat d’aquestes eleccions, el Partit dels Socialistes de Catalunya. El que ha recollit ara el PSC no són només els fruits de la crisi econòmica i del corresponent desgast del govern Zapatero, sinó també la collita del conjunt d’errors, d’excessos de tacticisme, d’indecisions i de massa indefinicions comeses en els darrers anys i, especialment, en els darrers mesos. Al marge de la crisi global, bona part de la culpa de la destrossa electoral socialista s’ha de buscar en la mateixa organització, en l’acció o la inacció -segons els casos- d’alguns dirigents i representants institucionals del partit que ha ocupat l’espai central de l’esquerra a Catalunya durant els darrers 33 anys.

Aquell espai central, construït l’any 1978 a partir del compromís entre les diferents famílies socialistes catalanes que provenien de la lluita contra el franquisme, necessita ser revisat a fons ara, perquè el país no és el mateix que era fa tres dècades. Centenars de milers de ciutadans han decidit que l’actual PSC s’ha quedat petit per a cobrir aquest espai de centralitat política i han anat allunyant-se progressivament, elecció rere elecció, d’un projecte que els ha deixat de resultar engrescador.

Una lectura acurada dels darrers comportaments electorals (de la gent que ha votat en sentit progressista i de gent que ha deixat de fer-ho) apunta que a Catalunya hi ha molts ciutadans que segueixen buscant o que troben a faltar un projecte creïble, compromès amb un model de serveis públics i d’estat del benestar que sigui viable i que aposti clarament per un model de relació entre Catalunya i Espanya o de vinculació política entre el centre-esquerra català i el centre-esquerra espanyol que resulti eficaç per la defensa dels interessos de Catalunya i per al seu reconeixement nacional.

Diumenge al vespre, mentre el recompte de vots avançava i anava confirmant el desastre electoral socialista, un destacat quadre del PSC de la ciutat de Barcelona feia circular per les xarxes socials una il·lustració sobre l’enfonsament del Titanic. La ciutat de Barcelona ha estat -com s’ha vist en els darrers anys i com van confirmar els resultats de les eleccions municipals- un exponent molt clar d’acumulació d’errors polítics i d’allunyament de la ciutadania que ha conduit als socialistes catalans a la situació actual.

Cap diagnòstic que vulgui ser seriós en les revisions a fons a que estan obligats ara fer ara els socialistes catalans i espanyols podrà quedar-se en apuntar que això és una simple grip, que es tracta senzillament d’un canvi de cicle polític conjuntural que es podrà superar amb unes quantes dosis de renovació i una mica d’autocrítica. Dit en termes col·loquials, no es res que s’arregli amb el temps i una canya. La malaltia és greu i requereix cirurgia, segurament a cor obert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.