Acabem d’entrar en aquell període de dies durant els quals tot semblarà omplir-se dels arguments o eslògans dels uns i dels altres i, sobretot, dels uns contra els altres, segons és costum generalitzat en les campanyes polítiques al nostre país. El costum ha anat a més en les dues últimes dècades.

El paper dels diaris, el temps dels informatius de ràdio i televisió, l’espai dels mitjans digitats i les xarxes socials són objecte -especialment des d’aquest divendres- d’una autèntica allau de missatges polítics, o bé missatges emesos per polítics, que poden ser coses ben diferents segons el sentit i el valor que cadascú li atorgui al concepte de la política.

Serà assumpte de cada ciutadà, en funció del seu propi interès i del seu criteri personal, distingir una cosa de l’altra, destriar el gra de la palla, i trobar propostes i respostes de futur en mig de tanta tempesta de titulars i de consignes ràpides. No sembla fàcil, oi?

Viure en democràcia és, en qualsevol cas, practicar el noble exercici d’intentar-ho. Viure en el periodisme, especialment en un mitjà de comunicació públic és, entre d’altres coses, tenir la responsabilitat de contribuir a aquest exercici i al dret d’informació de la ciutadania. El més important és que al final de la tempesta, d’aquí quinze dies, la decisió és de qui vota.