Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Herois

Milions de persones en una benvinguda a l’aeroport del Prat. No, ni és un error ni és que qui signa aquestes ratlles hagi perdut el sentit de la hipèrbole. Simplement em sumo a la multitud de persones que aquesta matinada de dimarts, mirant la televisió en directe, hem sentit com si fóssim a la sala de la terminal aèria on es rebia Albert Vilalta i Roque Pascual, amb una emoció i un reconeixement compartits per la immensa majoria. Què gran és la televisió quan es fa servir per allò que realment li dóna la seva grandesa com a mitjà!

He tornat a reconèixer entre les llàgrimes -les seves, les meves i segur que la de moltíssimes persones més- la mirada clara i positiva de l’Albert Vilalta que vaig conèixer fa uns deu anys a l’Ajuntament de Barcelona. És fàcil endevinar que la seva manera de mirar la vida i el món no serà ja ben bé la mateixa després de 9 mesos de captiveri, però estic segur que es mantindrà inalterable l’esperit solidari d’un home de tarannà planer i obert.

La humanitat necessita herois de tant en tant. Diria que en els temps que corren encara més. Resulten ser tan imprescindibles que, quan la realitat no els ha dóna, la llegenda, la literatura, el còmic o el cine els inventa. Gent com l’Albert, el Roque i l’Alicia, són els herois del nostre món real d’avui. Ho són no només pel seu captiveri, que els ha enaltit molt a contracor seu. Ho eren ja abans de ser agafats com a hostatges al desert de Mauritània. Portaven anys de caravanes solidàries silencioses, discretes, pràcticament innexistents als mitjans de comunicació, heroiques de debò. Benvinguts a casa, herois!

0 thoughts on “Herois

  1. L’agència de viatges del PSC
    Ara que Albert Vilalta i Roque Pasqual han tornat a casa sans i estalvis després d’un calvari de 267 dies és hora de començar demanar responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona. Al cap i a la fí, Barcelona Solidària sembla més una agència d’esports d’aventura del PSC -en l’expedició hi anava fins i tot la dona de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu- que una desinteressada ONG. En una zona del planeta on hi ha deixat d’anar fins i tot el París-Dakar per la seva perillositat van enviar una caravana de tretze vehicles -entre camions i quatre per quatre- pintats de blancs per cridar més l’atenció i l’itinerari de la qual es podia seguir al moment per internet. En total 53 persones: 32 al convoi assaltat, 14 a Dakar (Senegal) i set a Kakhla (Marroc).
    En tan nodrida representació hi havia -a més de la dona de l’alcalde- l’esposa del delegat de Presidència, Ignasi Cardelús; el coordinador de l’àrea d’esports de l’ajuntament, Toni Camps; el president de Barcelona Solidària i de l’àrea de medi ambient també de l’ajuntament, Josep Carbonell; i dos treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona, Susana Vega i Ignasi Llorente, a més de personal sanitari dels bombers de Barcelona.
    El màxim responsable de tot plegat, Francesc Osán, que és també membre del comitè de Pau, Solidaritat i Cooperació el PSC i un històric militant del partit. Suposo que tots ells es devien reservar les vacances d’estiu per anar a Àfrica a ple hivern.
    La Caravana Solidària estava patrocinada a més, entre d’altres, per La Malla, el diari electrònic de la Diputació de Barcelona, el director del qual havia treballat abans en el gabinet de premsa de l’Ajuntament de Barcelona en una mostra més de la neutralitat informativa d’alguns mitjans públics.Si volien ajudar al Tercer Món estic segur que hi ha métodes més eficaços, més discrets, més econòmics -i fins i tot més sostenibles- que muntar una caravana d’aquestes característiques. La prova de què, més enllà de les bones intencions, Barcelona Solidària anava a la seva és que ni tan sols forma part de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament en la que hi ha 63 entitats adherides.Per exemple, el pilot Nani Roma, el primer català en guanyar el Dakar (2004), també fa iniciatives solidàries, però en comptes d’anar-hi en camió -en sap un niu de conduir- les envia en vaixell a Mauritània que és el més assenyat i, per descomptat, també el més econòmic.
    A qui se li ocorre muntar una expedició com aquesta -les ONG ja no es dediquen a fer caritat, sinó a l’ajut en el desenvolupament- en una de les zones més calentes del món?. Precisament, el ral·li més famós de la història va ser suspès el 2008 per por a Al-Qaida i, des de l’any passat, se celebra a Argentina i Xile encara que conserva el nom africà que li va donar prestigi.L’alliberament permet ara dues reflexions. Si Interior empaita els excursionistes que han de ser rescatats després de cometre imprudència a la muntanya -de les poques coses bones que ha fet bé el conseller Saura- espero que no se li passi ara pel cap fer el mateix amb Barcelona Solidària després de tot el que ha costat l’operació. Al capdavall, també és un cas d’imprudència temerària. I si hi ha hagut pagament de rescat -cosa que és el més probable- l’alliberament d’Albert Vilalta i Roque Pasqual planteja també un problema judicial. Amb el cas de l’Alakrama, aquell tonyinaire basc que també va ser alliberat, el president de l’Audiència Nacional, Àngel Juanes, ja va afirmar que el més important era que els membres de la tripulació havien tornat sans i estalvis. Toquem fusta, però si a l’ETA se li ocorre ara segrestar a un empresari espero que imperin els mateixos criteris: el més important és la vida del segrestat. Al capdavall la justícia és igual per a tothom. Però que passarà si la família paga rescat?. Els acusaran de col·laboració amb banda armada?.La culpa de tot plegat, en tot cas, no és de l’Albert ni del Roque, tot i que han tingut una sort immensa. En certa manera han tornat a néixer. Només cal recordar el que va passar recentment a un hostatge francès segrestat en la mateixa zona. La comissària de Cooperació Internacional de la UE, Kristalina Georgieva, recordava aquest dilluns, el dia del seu alliberament, que “l’any passat van morir més treballadors humanitaris que soldats de l’ONU encarregats del manteniment de la pau”.
    En una dècada, la xifra d’homes i dones que han perdut la vida prestant assistència humanitària s’ha triplicat: de 30 el 1999 a 102 el 2009. I el número de segrestos ha augmentat de 20 a 92. Ves per on, des de la guerra d’Iraq i d’Afghanisthan el món és
    cada cop més inestable.Se puede decir más alto pero no más claro
    Antoni.

  2. Repugnant, ladran luego son perros. És l’aliança objectiva entre la ultradreta mediàtica, inclosa la catalana (que també n’hi ha) i Al Qaeda, tots dos volen que deixem de fer la Caravana. I aquest estil periodistic Goebbelià? no té perdua: la mentida i la calumnia en lloc de la recerca documentada

  3. Caravanes, segrestos i riscos
    06/09/10 02:00 –
    Xavier Rius
    El Punt
    CARAVANES, SEGRESTOS I RISCOS
    Xavier Rius, periodistaTinguem clar que si un grup islamista vol fer mal, sempre ho podrà fer. Sigui a una caravana humanitària, sigui als trens de MadridEl feliç desenllaç del segrest d’Albert Vilalta i Roque Pascual, aconseguit gràcies a l’alliberament del seu segrestador, i del probable pagament d’un rescat, ha plantejat no només el debat sobre l’acció d’ONG en zones de risc, i del cost econòmic que afronten els estats per aconseguir l’alliberament de cooperants, sinó, també, de les conseqüències amb vista al futur del pagament de rescats.No és cap secret que aquesta caravana era vista amb recel per algunes ONG, per la vinculació d’alguns dels seus membres a diversos ajuntaments i organismes. De fet, aquesta iniciativa va sorgir després del pont humanitari, liderat pel llavors Districte 11 de Barcelona, a Kosova, on bombers, urbanos i conductors d’autobusos i responsables d’emergències de diferents municipis conduïen uns camions que, sota la direcció de les Nacions Unides, transportaven els carregaments d’ajuda humanitària des dels ports d’arribada fins als camps de refugiats. Alguns dels camions i dels conductors que anaren a Kosova són els mateixos que un any rere l’altre han anat fins al Senegal. Però tan cert com aquesta crítica per la vinculació d’alguns dels seus impulsors a diferents institucions era que moltes de les ONG catalanes que tenien projectes a l’Àfrica subsahariana utilitzaven la caravana per enviar els materials per als projectes propis, amb la seguretat que no es perdrien pel camí com passa tantes vegades.També s’ha criticat la caravana per anar a llocs poc segurs. Això no és cert, pel fet que la carretera on van ser segrestats, via obligada per a qualsevol vehicle que des d’Europa hagi d’anar a l’Àfrica subsahariana, era una carretera totalment segura. Jo mateix ara fa un any era al lloc on van ser segrestats Pascual i Vilalta, i hi vaig coincidir amb molts europeus que viatjaven pel seu compte. El fet que Al-Qaida del Magrib Islàmic actués allà va ser una sorpresa per a tothom, si bé hi va influir el fet que el govern de Muhammad Uld Abdelaziz empresonés dotzenes d’islamistes, i va animar Al-Qaida a actuar per negociar el seu alliberament i fustigar en dos fronts cabdals: el turisme i la cooperació internacional.El govern espanyol, que fins ara no s’havia vist involucrat en segrestos de cooperants, quan va regular fa cinc anys les indemnitzacions a soldats morts en missions de pau va estendre aquestes indemnitzacions a periodistes, diplomàtics i cooperants. I ho va fer retroactiu a l’any 1989 –quatre anys abans que el primer soldat espanyol morís a Bòsnia–, perquè se’n pogués acollir la família de Juanchu Rodríguez, fotògraf mort a Panamà. El següent seria el fotògraf Jordi Pujol Puente, mort a Bòsnia. També rebria aquesta indemnització la família de la cooperant Flor Sirera, morta a Ruanda. Era una manera amb la qual el govern mostrava el seu suport, pòstum, a periodistes i cooperants compromesos.Però l’escenari que s’ha obert amb el segrest és nou. I d’entrada ningú no pot negar que el cost econòmic d’enviar-hi agents ha estat superior a l’ajuda que haurà repartit la Caravana en tota la seva història. Es van enviar agents i intermediaris a Mauritània, Mali, Senegal, Líbia i Burkina Faso. Es va trobar una sortida amb pagament de rescat via Líbia que es va truncar per la prohibició de la Unió Europea a la família Gaddafi d’entrar a Europa per la causa pendent que té el fill de líder libi a Suïssa. Tenir agents i diplomàtics movent-se per l’Àfrica durant nou mesos té un cost. I el fet d’haver aconseguit l’alliberament dels cooperants havent pagat un rescat i havent alliberat membres d’Al-Qaida és donar el precedent que Espanya paga.De cap manera dic que la solució sigui no pagar, pel fet que governs com els de Londres i París, que en casos recents s’han negat a pagat, altres vegades han pagat. Tampoc no es tracta de prohibir les caravanes i el turisme a l’Àfrica, pel fet que si fa nou mesos els segrestadors anaren a una carretera segura de Mauritània, demà poden fer-ho a Egipte o el Marroc. Però sí que hauran de canviar els protocols d’actuació per no posar-los-ho fàcil.Però tinguem clar que si un grup islamista vol fer mal, sempre ho podrà fer. Sigui a una caravana humanitària, sigui als trens de Madrid. És un signe dels temps que vivim.
    Darrera actualització ( Dilluns, 6 de setembre del 2010 02:00 )

  4. Rius, Quin Xavier Rius?
    Em sembla que esteu barrejant Xavier Tejedor Rius (E-notícies) amb l’analista Xavier Rius Sant.
    Toni

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.