Profile Image

Dídac Boza

Periodista

L’examen de les eleccions

D’un procés electoral s’espera sempre que sigui clarificador. La mirada a les urnes ens retorna una imatge bastant fidel de nosaltres mateixos. No és només un exercici d’higiene democràtica, les eleccions són també una examen necessari. Tendim a pensar que són els polítics exclusivament els que s’examinen. És un error. Tot i les imperfeccions del sistema, quan els ciutadans d’un país voten en les eleccions despleguen un mirall gegant, d’una potència molt superior a la de qualsevol estudi demoscòpic o anàlisi acadèmica.

El retrat que surti de les eleccions que es faran aquesta tardor a Catalunya és especialment interessant en aquest sentit. Pot haver-hi elements bastant previsibles però també presenta no poques incògnites.

Més enllà de la matemàtica necessària per formar el Govern i organitzar la corresponent oposició, aquestes eleccions ens mostraran fins a quin punt la fatiga ens ha envellit el rostre. Comprovarem com és de gran l’ombra de la desafecció i podrem llegir, a partir dels resultats, si els descontents ho són més per les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya o per la política en general.

EI el més important és que siguin quins siguin el Parlament i el Govern que en surtin, aquestes eleccions han de tenir un cert efecte desllorigador. Hi ha algunes coses que no haurien de ser iguals després de la misteriosa (encara) data electoral.

Un cop descoberta la gran mentida que amagava el tòpic de l’oasi català, ara caldrà reconstruir algunes coses des de zero. Per començar, trobar una nova ètica (i estètica) en les relacions entre el poder polític i alguns sectors socials i econòmics. Davant Millets, Ferrovials i sospites sobre el cobrament polític de comissions, el país necessita una catarsi a fons.

En el debat Catalunya-Espanya convindrà sortir del bucle. Una dada de l’última enquesta del CIS és prou il·lustrativa sobre el cercle viciós en el qual ens ha situat l’actitud separadora d’alguns. Creix el nombre d’independentistes però també el de persones que voldrien un Estat unitari i centralista. Els extrems es retroalimenten i, al mig, una gran massa de ciutadans, menys disposats a fer soroll i a conviure amb les seves identitats complementàries, observa el que passa amb desorientació, desencís o indiferència. Caldrà que els partits parlin clar. Convindrà que algú sigui capaç de reconstruir un relat positiu, factible i realista sobre el present i el futur de Catalunya i de l’Espanya plural. Mai, des de la transició, ha calgut tanta pedagogia sobre tot això com ara.

Seria ingenu pensar que les eleccions per elles mateixes resoldran tot això, però davant una cita a les urnes. no hi ha res pitjor per la democràcia que mirar cap a un altra banda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.