Profile Image

Dídac Boza

Periodista

4 – 0

Després de les votacions d’aquest dimarts al Congrés dels Diputats escrivia el conseller Ernest Maragall en el seu twitter acabat d’estrenar: “Avui la nostra selecció nacional ha perdut 4-0. Tots en pròpia porta…” Efectivament, cap de les quatre propostes de resolució defensades pels quatre partits catalans que rebutgen la sentència del TC sobre l’Estatut no va poder tirar endavant. No hi ha haver mínim comú denominador ni unitat d’acció ni que fos bàsica. La mirada curta, enterbolida per la proximitat electoral a Catalunya, es va imposar ahir al vespre al Congrés dels Diputats.

Les culpes poden estar més o menys repartides entre tothom i el lector jutjarà la càrrega de responsabilitat que hi posa sobre cadascú. El PSC havia aconseguit arrencar un acord del PSOE per a una resolució que constatava el “malestar” que la sentència ha provocat a Catalunya, que instava al Govern central a desenvolupar “per tots els mecanismes” l’autogovern que els ciutadans catalans van votar en referèndum i que explicitava la “realitat nacional” de Catalunya, d’acord amb el que recull el preàmbul de l’Estatut. Però el partit de Zapatero no ha volgut anar més enllà, ni expressar la seva “disconformitat” amb la sentència, que sí es manifestava en la declaració aprovada pel Parlament català. Això ha deixat el PSC en mala posició i ha servit perquè el seu principal competidor polític, CiU, hagi trobat la via per al desgast.

És un fet objectiu que la manca d’una veu paralamentària pròpia a Madrid deixa per al PSC un marge molt limitat a la concertació, al pacte i molt sovint a a pedagogia envers els seus companys socialistes de la resta de l’Estat. És obvi que els socialistes catalans tenen una feinada si volen que el PSOE reactivi el seu federalisme fundacional, massa oblidat o revisat per alguns dels seus sectors i dirigents.

No és menys cert, però, que CiU, igual que ERC, tenien ahir l’opció d’afavorir amb el seu vot que sortís endavant una resolució que, encara que no fos idèntica a la del Parlament, sí que hagués tingut un indubtable valor polític en favor de l’autogovern de Catalunya i de la seva identitat nacional perquè hauria sortit del Congrés dels Diputats. Era l’única resolució amb possibilitats de sortir endavant però es va optar per deixar-la caure. Van pesar més les ganes contra l’adversari que aconseguir un pronunciament proEstatut. Són fets objectius. Després, que cadascú hi posi els arguments i l’anàlisi que més li convingui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.