Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Orgull de ciutadania

Qui signa aquestes ratlles no és gaire amic dels patriotismes de futbol. Ni els de Campionat del món ni els de final de la Champions. Tots els meus respectes per aquells que, en ús de la seva llibertat, el practiquen o s’hi emocionen però, a un servidor, la bandera o la samarreta, sense més, li diuen més aviat poc. Admeto que, personalment, em tira més la cosa republicana de l’orgull de ciutadania.


Orgull de ciutadania és el que sents quan vius a una ciutat i un país capaços de mostrar al món, amb centenars de milers de persones al carrer, el seu rebuig a una guerra com la d’Iraq (febrer 2003). Orgull de ciutadania és escoltar el soroll ensordidor d’un exèrcit de cassoles avisant als governants que la mentida es castiga a les urnes (març 2004). I orgull de ciutadania -intens i profund- és el que vam sentir molts ciutadans el dia que el Congrés dels Diputats (juny 2005) va aprovar la reforma del Codi Civil que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe.

El dia 2 de juliol, divendres vinent, farà exactament cinc anys que va entrar en vigor aquella reforma. Tenia i té tot el simbolisme democràtic que significa atorgar dret de plena ciutadania a tots els habitants d’aquest Estat, sense que hi hagi una sola diferència legal, ni una de sola, en funció de quina sigui la seva opció sexual.

Aquell mateix dia, 2 de juliol de 2005, qui signa aquestes ratlles es va desplaçar a Madrid, per manifestar als carrers de la capital de l’Estat -com centenars de milers de ciutadans- l’alegria i l’orgull democràtic de viure a un país que feia un pas tant de gegant en l’àmbit dels drets humans. En queden molts per fer però aquest té un valor veritablement històric.[/p] [p]Fa cinc anys una àmplia majoria progressista dels representants democràtics de la sobirania popular van fer una de les millors interpretacions possibles de la Constitució i del seu article 14: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

Seguint la seva pràctica habitual, la dreta, animada i participada activament per la jerarquia de l’Església catòlica, va decidir intentar guanyar als tribunals allò que havien perdut en el joc democràtic. Cinc anys després, el Tribunal Constitucional, també té pendent aquest recurs. Tampoc en aquest cas, com el de l’Estatut, els magistrats no han estat capaços de sortir del jardí en el qual va decidir col·locar-los el Partit Popular. Algú pensa raonablement que les aproximadament 20.000 parelles del mateix sexe que estan constituïdes legalment en matrimoni en aplicació de la llei podrien deixar de estar-ho perquè així ho decidissin una dotzena de juristes?.

En democràcia, les llibertats individuals han de ser tant irreversibles com les llibertats col·lectives. I això val tant pels matrimonis homosexuals com per l’autogovern de Catalunya.

Malgrat els jardins judicials i verbals en els quals puguin arribar a endinsar-se el PP, Duran Lleida o el bisbe Camino, ha acabat imposant-se la normalitat i l’orgull de ciutadania. Aquesta batalla, els conservadors (els ‘soft’ i els ultres’) la tenen definitivament perduda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.