Profile Image

Dídac Boza

Periodista

De l’entrevista Terribas al model ‘nacional’ de TV3

He pensat que era millor deixar passar alguns dies després de la tempesta aixecada al voltant de l’entrevista que dilluns passat va fer la directora de TV3, Mònica Terribas, al president de la Generalitat. Per poder enfocar la lupa cal que es donin unes condicions mínimes de llum. La polèmica dels darrers dies s’ha vist massa enfosquida per passions de tota mena i per l’episodi d’un determinat missatge penjat al facebook (lamentable i inadmissible) per part de algú que segur que des d’ara tindrà les coses més clares sobre l’ús de les xarxes socials.

Pel que fa a l’entrevista, enllestiré aviat. Vaig veure el programa i vaig comprovar, com tothom el ritme i l’estil incisiu que la periodista va aplicar a les preguntes que feia a José Montilla. Dic, d’entrada, que a mi em va semblar normal, perfectament coherent amb el ritme i l’estil que imprimeix Terribas a les seves entrevistes, i segurament poc usual encara al nostre país. Subscric absolutament el contingut del comunicat que ha fet aquesta setmana el Col·legi de Periodistes de Catalunya: “…l’entrevista va ser un exercici de periodisme lliure, molt necessari en un mitjà que es deu al servei públic”.

Com que és evident que l’augment de la temperatura preelectoral té molt a veure amb l’huracà mèdiatic i polític que s’ha aixecat per algunes critíques a l’esmentada entrevista (totes legítimes menys la de l’insult i la desqualificació personal) tampoc no està de més aplicar la nostra lupa a la sempre útil comparació entre el present i el passat més recent. Una entrevista com la que la periodista Tarribas va fer al president de la Generalitat fora impensable a la TV3 de fa 20 anys. I tothom sap que la diferència entre aquella televisió pública catalana i la d’avui és tan objectivament real i demostrable en el cas del president (el d’ara i el de fa vint anys) com si busquéssim exemples en altres membres del Govern. Algú s’imagina un ‘Polònia’ programat a les primeres graelles de TV3 abans d’un episodi de ‘Dallas’?

Afortunadament les regles del joc a la televisió pública han canviat una mica. No crec que puguem donar per resolt el problema de la politització però és indiscutible que hem anat deixant enrere models casposos de domini governamental com el que encara imposa Sílvio Berlusconi a la RAI.

Dit tot això, si es vol obrir una reflexió sobre el paper de TV3 i dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, convindria separar conceptes. Es poden analitzar per separat la mitja hora de televisió que va ocupar l’entrevista al president Montilla dilluns passat i el model de televisió nacional que aplica TV3?  Si es vol abordar la qüestió amb la necessària serenor i amb un mínim d’objectivitat, la resposta ha de ser necessàriament “sí”.

En els darrers dies he mantingut un diàleg interessant amb un col·lega de professió sobre el paper que ha de tenir una televisió pública, una televisió nacional. “Totes -començant per la BBC. s’han fet històricament per a fer país, per a construir la nació”, em diu el meu interlocutor. Jo em mostro d’acord en l’essència però, com passa sovint en tota controvèrsia, no ens trobem tan fàcilment en els matisos.

En el cas de TV3 i dels mitjans públics catalans -apunto- el paper constructor està directament vinculat a l’ús vehicular de la llengua pròpia del país, que es troba en una evident situació de desavantatge en el conjunt de l’oferta mediàtica. Aquest rol constructor d’una televisió nacional està també -al meu entendre- en la seva vocació de servei públic, en la seva condició de mirall de la realitat del país, de la seva gent, de les seves institucions, del seu territori, de la seva cultura i cultures, de les seves tradicions (les més ancestrals i les noves), de la seva pluralitat i diversitat, també de les seves contradiccions.

Comparteixo el criteri d’aquells que opinen que els mitjans públics catalans han de ser nacionals però no han de ser nacionalistes ni antinacionalistes de cap signe. Que la imatge de país que projecten ha de tendir a ser la que composen 7 milions de ciutadans i no la d’una quarta part, o d’una tercera, ni tan sols la de la meitat més un, si fos el cas.

És sabut que entre els professionals dels mitjans de comunicació públics depenents de la Generalitat (CCMA) hi ha algunes corrents d’opinió que tendeixen a llegir aquest mandat de servei públic d’una altra manera. Fa pocs dies s’ha presentat públicament el grup anomenat ‘Control Ç‘. Són professionals que es presenten en el seu manifest com a “preocupats per la pèrdua d’identitat dels nostres mitjans de comunicació” o que afirmen que els mitjans de la CCMA no han d’adoptar “uns referents espanyols”.  Conincideixen o recullen les opinions (expressades abastament en mitjans digitals de l’àmbit sobiranista) d’aquells que preferirien que TV3 no s’ocupés -per exemple- d’un partit que juga el Sevilla a la Champions o que critiquen Televisió de Catalunya per haver fet un debat “després i no abans” de l’última tongada de consultes independentistes (les del 21% de participació) i acusen la tele “d’haver adormit informativament la jornada”.

Resulta evident, mirant i escoltant determinats moments i continguts de TV3, de Catalunya Ràdio o de Catalunya Informació que aquest corrent d’opinió intern aconsegueix marcar en bona part l’univers simbòlic, el “país imaginari” i el model de “construcció” de país que es difon a través d’aquests mitjans.  S’ha de “construir” una determinada idea de país a base de “deconstruir” aquella que alguns consideren la identitat contrària?

Aquí rau el debat de fons i no en una entrevista més o menys mordaç. Per definició, la obligació bàsica dels mitjans de comunicació públics és la del servei a la comunitat, a tota la comunitat que els requereix, a la qual han de servir i és qui, en definitiva els fa econòmicament possible.

A Catalunya podem parlar serenament sobre això?

0 thoughts on “De l’entrevista Terribas al model ‘nacional’ de TV3

  1. Benvolgut,em sembla correcte l’anàlisi, però m’agradaria dir, lluny del poder establert i sense ser votant socialista, que l’entrevista al president del meu país, no em va agradar.
    La forma de seure que té l’entrevistadora, em sembla molt tensa i agressiva; les constants interrupcions a l’interlocutor em semblen poc educades… Ep! però és una opinió. M’agradaria fer la mateixa anàlisi amb l’entrevista que va fer ahir amb el president del govern espanyol. Diria que la posició de l’entrevistadora era, pràcticament idèntica, però em va semblar que no utilitzava la mateixa tàctica de interrompre constantment l’interlocutor…Insisteixo, lluny de l’insult, crec que és bo opinar dels periodistes i les seves actuacions. Lluny de l’insult, cal acceptar que a voltes potser no ens agrada allò que fan i es pot dir de forma pública.

  2. Benvolgut Dídac,

    l’entrevista és una questió de fons, -i tant!- car representa la punta visible -i quina punta- de l’iceberg del fonamentalisme de la “catacràcia peti qui peti” a TV-3. Tampoc s’ha de caure en el fals dilema de que la independència i el periodisme de qualitat depenen d’una determinada rotunditat expositiva que no deixa respirar a la víctima i per tant arruina els matisos. La comparació amb els “hard talk” tampoc seria exacta, però raonar-ho aquí ens duria massa temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.