Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Sindicats i pensions: temps de reptes

Aquesta crisi ens ha agafat a tots amb el peu canviat. També, i especialment, als sindicats. Després de les primeres manifestacions per les pensions a Barcelona, Madrid i altres ciutats no falten aquest dimecres els titulars periodístics i els arguments d’analistes que intenten afinar la mesura sobre el grau de pressió que han volgut exercir els sindicats sobre el Govern Zapatero. “Avís”, “protesta tova”, són algunes de les idees que es diuen i s’escriuen en aquestes hores.

Des de la redacció de lamalla.cat hem volgut endinsar-nos en la manifestació de Barcelona. Més enllà dels lemes de capçalera i de les declaracions dels dirigents sindicals, hem volgut saber què pensen i escoltar què diuen aquells que han sortit al carrer, en les primeres manifestacions convocades per CCOO i UGT per contestar la política de Zapatero.

L’experiment ha donat poques sorpreses pel que fa al perfil predominant de manifestant: majoritàriament treballador en actiu, afiliat a algun dels sindicats convocants i, sovint compromès amb la vida sindical a la seva empresa o al seu sector, però ha permès recollir alguns arguments que conviden a la reflexió.

“La situació laboral és tan dura que no queden més opcions que sortir al carrer”. “Aquestes manifestacions s’haurien d’haver fet abans”, explicava al periodista de lamalla.cat un treballador, antic afiliat a l’UGT. No va ser l’únic testimoni recollit que destil·lava una certa queixa per manca d’actuació, de resposta per part de tots els sectors, inclòs el sindicalisme.

Però quina resposta? Aquesta és la qüestió. És evident que a les files sindicals, com passa als partits polítics, la base social acostuma a demanar sempre als líders que vagin més lluny, que pressionin més, que “donin més canya”, per dir-ho en termes de carrer. En temps de crisi als dirigents (als sindicals i als polítics) els toca conviure, entre d’altres coses amb això.

En aquesta crisi les organitzacions sindicals, com tothom, està intentant trobar el seu camí. Diuen alguns gurús que res o poques coses tornaran a ser com eren abans d’aquest forat. Tenen raó els dirigents de CCOO i UGT quan diuen que un canvi fonamental i necessari és el del sistema financer internacional. També sembla inevitable una certa reinvenció del sindicalisme. Hi ha qui la creu convenient de de molt abans d’aquesta crisi.

Com es fa això de manifestar-ser contra una reforma que hom sap que és necessària? És possible defensar seriosament el sistema públic de pensions i no tancar les portes a una revisió del sistema per garantir precisament la seva existència en el futur? Com se li explica tot això a un manifestant d’aquest dimarts al Pla de Palau de Barcelona?

És temps de reptes, sí senyor!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.