Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Que s’estengui l’exemple

Els sindicats UGT i Comissions Obreres i la patronal CEOE acaben d’oficialitzar un acord de moderació salarial a tres anys (pujades de l’1% com a màxim per aquest any 2010 i no superior al 2,5% l’any 2012) que incorpora també el compromís d’adaptar la negociació dels conveni col·lectius a la situació present. Res no és el que era fa un parell d’anys i s’estén el convenciment que, després d’aquesta crisi, moltes coses no podran tornar al seu estadi anterior.


Veurem fins a on arriba el bany de realisme i de responsabilitat que ara presenten els agents socials, quan es posin, tot seguit a dialogar i negociar amb el govern una proposta de reforma del mercat laboral. Els primers indicis semblen positius.

Ara que tant es parla dels índexs de popularitats, de la caiguda de confiança de la ciutadania en el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i de la no pujada de la popularitat de Mariano Rajoy i del PP, seria interessant tenir una dada precisa de la percepció que té la ciutadania sobre el col·lectiu sindical i empresarial. Molt probablement els anomenats ‘agents socials’ tampoc no estaran per llençar coets d’alegria, en això de la popularitat entre la ciutadania. Però el seu gest puntual de posar-se d’acord en els termes bàsics de la negociació col·lectiva -partint de la situació d’hostitlitat que mostraven fa alguns mesos- segur que és entès àmpliament per l’opinió pública.

En les últimes hores, el diari digital lamalla.cat ha demanat l’opinió als seus usuaris sobre aquest acord de moderació salarial entre empresaris i sindicats. La major part dels participants en l’enquesta (més del 48%) considera que la moderació salarial no resoldrà el problema de la crisi, però gaire bé la mateixa proporció (més del 46%) considera que moderar els salaris està bé o que no hi ha un altre remei donada la situació.

Sembla que no tot està perdut. Els agents socials semblen donar símptomes de responsabilitat. La ciutadania -aquella que veu i pateix la crisi en el dia a dia- fa un exercici de realisme i sembla més disposada a assumir mesures ingrates si són a fi de bé.  Qui falta ara? Doncs, òbviament, la classe política.

Ha arribat l’hora que la sensatesa, el realisme i la valentia política s’imposin també entre Govern i oposició.  Al Govern central li toca aixecar el cap, donar la cara, i actuar o proposar sense vacil·lacions després d’un seguit d’errors i de tombarelles. També caldria que el Partit Popular tirés de valentia i de responsabilitat, abandonant un dels seus recursos clàssics, el d’utilitzar la crisi no pas per demostrar la seva alternativa política sinó per enfilar-s’hi com si fos un cavall per entrar a l’assalt de la Moncloa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.