Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Cinema en català: fem-ho bé

No hi ha cap dubte que els debats polítics sobre la llengua els carrega el diable. A Catalunya ho sabem prou bé i, segurament per això, la societat catalana ha sabut protegir-se i mantenir-se al marge, de forma molt clarament majoritària, dels no pocs intents de manipular políticament la qüestió lingüística. La major part dels intents -afortunadament no reeixits- de buscar la confrontació social de la ciutadania catalana en dues meitats: una de catalanoparlant i l’altra d’expressió castellana han vingut i venen de fora de Catalunya però no únicament. No falta qui, des de dins, mira d’aixecar una bandera o la contrària jugant de forma irresponsable o poc respectuosa amb una de les claus de la convivència al nostre país des de fa dècades.

Si els intents de separar Catalunya en dues meitats culturals i lingüístiques han fracassat fins ara, no hi ha motius per pensar que les coses hagin de ser diferents ara
, just quan el català ha superat l’assetjament destinat a la liquidació que va fer el franquisme i quan el país ha aconseguit les majors quotes d’autogovern i de reconeixement i ús de la seva llengua pròpia, en convivència oficial amb el castellà com la llengua comuna de tot l’Estat. Això no vol dir que estigui tot fet i ni que no hi hagi situacions anòmales a resoldre. La situació del català a les sales de projecció de cinema n’és potser l’exemple més clar.

El projecte de llei que fa alguns dies va aprovar el Govern de Catalunya i que ara haurà de ser debatut al Parlament de Catalunya neix amb aquesta intenció i parteix d’un argument impecable des del punt de vista jurídic, constitucional i estatutari: Catalunya té dues llengües oficials i és just que la ciutadania pugui escollir en quin dels dos idiomes fa els seus consums en cultura o comunicació. Això, que ja és una realitat als mitjans de comunicació (escrits en paper, digitals, audiovisuals o radiofònics…) no ha arribat al cinema per raons que seria molt llarg, però també molt interessant d’analitzar.

La indústria del cinema -no només la seva producció sinó també i especialment la seva distribució i exhibició- és més dependent que d’altres de les grans multinacionals. Les famoses ‘majors’ veuen el món com un mercat únic. El seu objectiu és el de guanyar diners i tenen molt poca predisposició a adaptar-se a les realitats locals si consideren que ho poden evitar. Tradicionalment el que han fet les grans distribuidores, com a molt, és acceptar els costos i la necessitat comercial del doblatge a alguns països tradicionalment molt protectors de la seva llengua estatal. És clarament el cas d’Espanya, en el ben entès que la major part de la història del cinema comercial va coincidir amb el franquisme a Espanya i que aquest entenia que l’única llengua llengua oficial i social -i l’única que volia protegir- era el castellà. La cultura del doblatge a Espanya ve d’aleshores i aquesta és la qüestió de fons.

Naturalment, i per sort, les regles del joc en democràcia són radicalment diferents, com ho són les maneres de protegir les llengües pròpies i això que els francesos anomenen “excepció cultural”. A la Catalunya de 2010, democràtica dins de l’Espanya democràtica, la responsabilitat de vetllar pel correcte funcionament i reconeixement de la realitat lingüística és, en primer terme del Govern de la Generalitat i, en la part legislativa, del Parlament de Catalunya. Però les institucions d’autogovern no estan soles en aquesta responsabilitat i obligació. Al Govern de l’Estat correspon defensar també -si cal davant els interessos de les grans multinacionals del cinema- que Espanya és un país plurilingüe, un mercat culturalment no uniforme, si volem parlar en termes que les ‘majors’ siguin capaces d’entendre millor.

La llei que surti del Parlament experimentarà, molt probablement, retocs i millores. Haurà d’anar acompanyada d’un reglament del qual fora bo que busqués el màxim consens possible en l’aplicació de la norma. És evident que cal fer alguna cosa per canviar la situació actual de manca pràcticament total d’una oferta cinematogràfica en català. Però també és evident, i del tot aconsellable, que el que es faci es faci bé, com s’han anat fent les coses en aquests darrers anys per millorar la posició del català a la societat, tant en l’ús de la llengua com en la simpatia i la complicitat social envers l’idioma prop de Catalunya. No són conceptes que tinguin cap valor jurídic ni que hagin de figurar a cap llei, però en qüestions com la de la llengua, són imprescindibles per a tenir èxit.

0 thoughts on “Cinema en català: fem-ho bé

  1. El que em fa més ràbia és que, llevat de les indústries cinematogràfiques que actuen per la money, la gent que està en contra d’aquesta llei són, en gran part, gent que ni tan sols va al cinema. Fa ràbia que sempre, la qüestió lingüística, es porti a termes fàcilment demagògics i històrico-sentimentals. Només una part de “simpatia i la complicitat social”, com molt bé dius, a part de tolerància i sobretot comprensió, serien suficients per arribar a quasi tothom.I, sobretot, VISCA EL CINEMA EN VERSIÓ ORIGINAL I SUBTITULAT TANT EN CASTELLÀ COM EN CATALÀ!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.