Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Adolfo Suárez, el risc i la tele

Comentava en les últimes hores amb alguns col·legues, la capacitat de risc i la valentia que sovint es troba a faltar en els polítics. Hi tenen molt a veure els darrers apunts d’aquest bloc, a propòsit del debat sobre l’energia nuclear que ha de fer el nostre país de forma tant imprescindible con inevitable. Pensant en això de risc i de la política, arribo al ‘moment sofà’ , al vespre a casa, i reapareix a la pantalla -sens dubte revisat i ‘tamisat’ per la ficció televisiva- Adolfo Suarez, l’home que més ha arriscat en política en la història recent d’Espanya, mentre algú no demostri el contrari.


Subscric el que diu David Trueba en el seu article a El País aquest dijous sobre el primer episodi de la minisèrie de ficció dedicada a l’expresident del Govern central. “Més pressupost i menys canonització haurien ajudat a explicar millor com aquest Suarez-Moisés guia la seva tribu indòcil cap al regne dels cels constitucionals”.

És evident que el gènere de la tv-movie sobre la transició a la democràcia (n’hem vist uns quants exemples darrerament) tendeix a fixar una imatge idealitzada i ensucrada d’esdeveniments i de personatges destacant els indiscutibles finals de llum per damunt dels episodis d’ombra de la història (tant aquells que ja coneixem com d’altres dels quals caldrà començar a parlar-ne i a fer pel·lícules o mini-sèries tard o d’hora) Però és veritat també que d’entrada ja és un bon exercici (històric, cultural i, especialment televisiu) que les grans cadenes -inclosa una privada com Antena 3- dediquin esforços en horari de màxima audiència a explicar històries sobre la història, on els personatges -encara que estiguin a cavall de la realitat i de la ficció- tinguin un sentit, una raó de ser i de fer i on no tot hagi de ser necessàriament banal o groller.

Això també és assumir risc, i arriscar -com es veu dia a dia en qualsevol aspecte de la vida (política, economia, televisió) no és precisament un exercici que estigui a l’ordre del dia.

No em treu la son, naturalment, però tinc certa curiositat per veure què diuen les dades d’audiència sobre el combat televisiu d’aquest dimecres a la nit. Mentre un Suárez interpretat molt dignament per l’actor Ginés García Millán ens entrava a casa per la finestra de la tele (més o menys com ho feia sovint el personatge original en el seu temps) una altra cadena privada evacuava l’última edició d’un dels seus excrements televisius més coneguts. Diguin el que diguin l’audiències, el duel ja és per sí sols un bon símptoma de canvi. No perdem de vista el fet que fins fa ben poc temps, la merda televisiva es contraatacava amb més merda. Anem avançant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.