Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Montilla, l’Estatut i els elefants

[pureHTML] [p]Fa massa temps que plana l'ombra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la política catalana i fa uns quants mesos -bastants- que des d'algunes latituds polítiques es reclamava un pla B, un programa d'actuació a aplicar en cas que la resolució judicial fos negativa. Des de manifestacions 'preventives', a un altre referèndum, passant per cimeres pre-sentència o fins i tot l'avançament electoral, hi ha hagut temps per escoltar a de tot i a tots en aquest esgotador purgatori constitucional.

Però el president de la Generalitat ha fet de José Montilla. Fidel a la seva manera de fer, el cap del Govern català ha preferit posar en marxa el pla A -probablement l'únic raonable donades les circumstàncies- que no és un altre sinó el de buscar la unitat de la societat catalana i enviar missatges molt clars al conjunt del país i de les institucions, inclòs el Tribunal Constitucional. Ho va fa amb tot el respecte institucional que calgui, però també amb tota la contundència i legitimitat amb la qual ha de parlar el president de Catalunya.

En els darrers mesos, Montilla, ha anat graduant un discurs que va començar amb els advertiments sobre la creixent desafecció política a Catalunya i que ha seguit amb avisos sobre el risc que la pròpia Constitució Espanyola de 1978, feta per sumar i no per excloure, pogués ser llegida ara en negatiu, a partir d'una eventual sentència contrària a l'Estatut, llei aprovada per les Corts generals i refrendada pel poble de Catalunya.

De tot això alguns en diuen “pressió”. Que cadascú hi posi l'etiqueta que vulgui, però objectivament el president de Catalunya fa el que ha de fer quan recorda que la voluntat nacional d'autogovern d'aquest país és i serà independentment del que digui una sentència. Si aquesta voluntat es va mantenir viva durant els anys més foscos de la dictadura, no variarà pas ara, per una sentència que, en cas de ser negativa no passaria de ser un accident més en termes històrics.[/p][p]És per aquesta voluntat nacional de Catalunya, i no per caprici ni “generositat” que l'any 1978 la Constitució va establir el terme “nacionalitats”, tot i les moltes reticiències d'alguns sectors i l'oposició frontal d'altres. Convé recordar que Aliança Popular, l'antecedent del PP actual, va votar en contra de tot el títol vuitè que regula les autonomies, especialment per la paraila “nacionalitats”. Convé no oblidar tampoc –per molt que a Alicia Sánchez-Camacho li interessi el contrari- que el PP amb el seu recurs és el principal actor d'aquest atzucac institucional i polític.

No cal, en canvi, perdre massa temps en comentar les últimes paraules Alfonso Guerra. Si de cas, algun apunt de context: En arribar a determinada edat i circumstància els polítics acostument a rebre dues menes de consideració pública ben diferents: una, la d'experts i estadistes (Felipe González, Jacques Delors, Bill Clinton, Miquel Roca…), l'altra, la d'elefants. Alfonso Guerra és un elefant singular que se n'ha sortit, fins ara, de les més que probables intencions d'alguns companys de files d'enviar-lo al Senat, al Parlament Europeu o a casa seva. [/p][p]No és cap sorpresa que Guerra critiqui a Montilla pels seus missatges i gestos. A Guerra no li va agradar mai el model de relació del PSC amb el PSOE ni la independència de criteri dels socialistes catalans. Però no va tenir més remei que conviure-hi fins i tot en aquells anys durant els quals tenia el control absolutament el Partit Socialista Obrer Espanyol. Ara, les seves critiques al que ell en diu “l'estratosfera” catalana, no són més que la rebequeria jacobina d'un elefant polític. Un altre accident. [/p] [/pureHTML]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.