Profile Image

Dídac Boza

Periodista

Un tros de ‘Mur’ particular

[pureHTML] [p]No recordo haver devorat la informació amb tanta intensitat i avidesa com ho vaig fer durant aquelles setmanes de la tardor de 1989. El llarg trajecte de metro que en aquella època em conduïa cada matí fins a la redacció de Ràdio Barcelona-Cadena SER al carrer de Casp, amb prou feina em donava per llegir tot aquell allau d'esdeveniments. Les cròniques de Hermann Tertsch (llavors a El País) i la narració d'altres corresponsals desplegats per Alemanya (Rosa Maria Artal, TVE, Informe Semanal) i pel centre d'Europa eren com el guió per capítols d'una superproducció cinematogràfica sobre la guerra freda. La història de cada dia, els esdeveniments de les últimes hores, eren més apassionants que els del dia anterior. Però allò no era la pel·lícula 'Topaz' d'Alfred Hitchchock, ni una minisèrie de televisió. Allò era de veritat, sense sobreactuacions, sense espies previsibles com els apareixen a les pel·lícules clàssiques del gènere. Tot allò estava passant de debò i a poc més d'una hora d'avió de Barcelona.[/p][p]Aquell jove periodista que avui escriu aquestes ratlles i que devorava diàriament les pàgines d'internacional dels diaris, els teletips i els informatius de televisió sentia una sana enveja professional d'aquells que tenien el privilegi d'explicar, in situ i en directe com es desmuntava una de les dues meitats del món que havíem conegut i que ens havien explicat.[/p][p]Feia només un any que jo mateix havia tingut -això sí- una ocasió acostar-me periodistícament a aquella realitat ombrívola que representava fins fa dues dècades l'Europa de l'altre cantó del teló d'acer. Va ser el 5 d'octubre de 1988. Aquell dia va venir a Barcelona, l'últim president de l'RDA, Erick Honecker. Vaig poder veure molt de prop aquell personatge revestit d'un posat enigmàtic i un tant sinistre. Honecker, que acabava una visita oficial a Espanya, va venir a presidir un acte d'homenatge al seu amic Hans Beimler que va morir a la Guerra Civil espanyola lluitant amb les Brigades Internacionals. Els meus companys de premsa i jo, intentàvem llegir en les mirades i en els gestos d'aquell dia, més enllà de l'encarcarat protocol d'una visita de cap d'Estat. Ja en aquells moments, Mijail Gorvatxov evangelitzava sobre la 'perestroika' i la necessitat de reformes a la URSS i a tota l'Europa de l'Est i Honecker era el líder d'un règim profundament contrariat pels aires de canvis que venien de Moscou.[/p][p]D'aquell moment i d'aquella cobertura informativa -un any abans de la caiguda del mur- em van quedar dues imatges: una va ser l'efusiva salutació de Honecker amb algun vell camarada comunista, a l'estil soviètic del mític “petó fraternal” que es van fer el mateix Honecker i Leonid Brezenev, el 1979 a Berlín; l'altra imatge la conservo materialment com una petita joia de museu: l'acreditació oficial amb l'escut de la desapareguda República Democràtica d'Alemanya (RDA) que em va permetre accedir a la cobertura d'aquell acte. És el meu tros de mur particular.[/p][p]Quan vaig visitar Alemanya per primera vegada ( primavera de 1992) el mur ja havia caigut i la reunificació del país era una realitat oficial des de feia gairebé dos anys. La reunificació social i econòmica era una altre tema. Havia caigut el mur de pedra però estava molt viva la bretxa social. Un any més tard, el 1993, en una altra visita a Alemanya, un gestor públic local a una petita ciutat propera a Frankfurt, m'explicava les dificultats d'adaptació que tenien alguns empleats emigrats des de l'est. Pertanyien a tota una generació de treballadors de l'antiga RDA acostumats a uns nivells d'exigència laboral i professionals que res no tenien a veure amb les maneres de fer del món occidental i de la República Federal. Aquell any -1993- vaig tenir l'ocasió de cobrir per a una altra cadena de ràdio, el lliurament del premi Carlemany al president del Govern espanyol, Felipe González, a Aquisgrà (Aachen).[/p][p]De tots els reportatges i anàlisis que he pogut mirar i llegir en aquestes últimes hores sobre el dia que Berlín va canviar Europa, ara fa 20 anys, m'ha interessat especialment -es clar- l'escrit de l'excanceller alemany, Helmut Kohl, publicat aquest diumenge al diari El País. No és d'extranyar que González tingués el Carlemany, si atenem el que explica Kohn en el seu article: “D'entre els nostres aliats europeus, només un va estar des del començament a favor de la unitat: Felipe Gonzalez”.[/p][p]I de totes les coses que es diuen en l'escrit de l'excanceller, em quedo amb aquesta frase: “La política requereix sentit del que és factible i també sentit per saber el que és tolerable per als altres” (una idea, totalment aplicable als nostres dies, i importable a la Catalunya d'avui, davant segons tendències a l'aventura) [/p] [/pureHTML]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.